Crítica: Monopoli a la Sala Atrium

Descobreix la cartellera de teatre a Barcelona

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Si voleu recordar un dels jocs de taula més emblemàtics – el Monopoly * – ara podeu fer-ho a la Sala Atrium. L’obra de teatre escrita per Mar Monegal, guanyadora del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta (Salt) del 2020, usa el Monopoly com a metàfora per parlar-nos d’un món on manen els diners i que fomenta l’individualisme.

Monopoli és una metàfora sobre el capitalisme

La trama de Monopoli gira al voltant de la Montse i el Pol que es van conèixer en l’època d’estudiants, ell d’Arquitectura i ella de Biologia. Passats vint anys viuen en un 5è sense ascensor al carrer Llibertat que els han llogat a bon preu. Tenen treballs precaris, ella és higienista dental i ell passeja gossos. Pertanyen a la generació intermèdia entre els boomers, que encara podien comprar propietats, i els millenials que viuen en el núvol digital.

Un dia reben un certificat en què se’ls notifica que la família de la propietària no els renovarà el contracte de lloguer. Tenen tres mesos per trobar un altre habitatge i tornar les claus. Comença el compte enrere. Què s’enduen? La bateria, la col·lecció de CD, el monopoly?

La història de la Montse i el Pol és la de moltes parelles

Aquesta podria ser una història anecdòtica però malauradament no és així. Com ells, moltes parelles es veuen obligades a deixar les seves llars i no tenen prou recursos per trobar un altre habitatge digne. El poder dels diners és tan alt que passa per damunt de les persones.

En diuen capitalisme i és el que ensenya el Monopoly que han trobat al fons de l’armari. En Pol no el vol llençar perquè hi jugava amb el seu avi. Compra, compra, ven, ven, … si no tens diners, no ets ningú.

Perquè, de fet, el Monopoly no és només un joc de taula sinó també un joc de rol (quan es va crear no existia el terme) en què tots els jugadors assumeixen un paper. Tots volen guanyar i arruïnar la resta de jugadors i això fa que sorgeixi la part més fosca i competitiva de cadascú de nosaltres. Poc a poc veiem la transformació de la Monte i en Pol. Què faries per aconseguir un hotel al Passeig de Gràcia? T’alegres quan penalitzen algú amb X torns sense jugar?

Un joc de rol que es converteix en una batalla

Encara que els focus de l’obra se centra en l’aposta que fan la Montse i el Pol per decidir quin pis lloguen, Monopoli també tracta d’altres temes actuals: la gentrificació, la sanitat pública versus la sanitat privada, etc. Tot té un to tan divertit que no deixareu de riure en tota la sessió. 80 minuts de rialles garantides.

Pare, hem hipotecat la casa per a l’operació. No hi ha més: o et cures o et mors

Destaca l’enginyós text de Mar Monegal ple de girs i canvis de tema, constants tocs d’humor i l’alternança entre la llunyania narrativa de la tercera persona o la proximitat de la primera. I sobretot els corrosius diàlegs entre la parella protagonista que s’omplen d’agressivitat – i algun que altre dard enverinat – a mesura que avança l’obra. Qui guanyarà la partida del Monopoly? Quina aposta han fet? Quin pis llogaran?

Text enginyós i excel·lents interpretacions

Sara Espígul (Montse) i Eduard Buch (Pol) broden el paper. Fan un excel·lent tàndem en què comparteixen protagonisme a parts iguals. Els canvis de registre són constants i el ritme frenètic. Un no parar. Són tan creïbles que podrien ser els nostres fills o amics més íntims.

La complicitat entre ells i amb el públic – a qui s’adrecen sovint – és tan gran que confiem que tot els anirà bé. Si poguéssim, els donaríem els diners de la fiança del pis i assassinaríem l’administrador de finques. Una figura absent però amb un important pes a l’obra que finalment descobrim que també es limita a fer el paper que li pertoca. Els diners no entenen de sentiments.

La posada en escena de Monopoli usa tots els recursos que ofereix l’espai de la Sala Atrium i afegeix alguns elements escènics per acompanyar la trama. Projecció d’imatges en la paret de l’escenari, música, micròfons, moviment de la taula on juguen al Monopoly, bitllets per terra, una rentadora de no funciona, els periquitos de l’àvia,… Monopoli és un muntatge molt ben dissenyat, amb un text àgil i intel·ligent i esplèndides interpretacions, produït per Èolia i dirigit per Josep Galindo i Mar Monegal que no us podeu perdre.

Quan jugàvem al Monopoly en la infantesa pensàvem que era només un joc però ara sabem que era una manera d’ensenyar-nos com fugir de les dents del llop: el capitalisme.


  • El que més m’ha agradat: l’àgil text de Mar Monegal i les esplèndides interpretacions de Sara Espígul i Eduard Buch.
  • El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.

* El títol de l’obra és un joc de paraules entre la ciutat italiana Monopoli i el joc de taula Monopoly.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *