Crítica: Pares normals

3 out of 5 stars (3 / 5)

Hem anat al Teatre Poliorama a veure Pares normals, l’esperadíssima comèdia musical d’Els Amics de les Arts i Minoria Absoluta. Fa temps que els seus fans no assistim a concerts i és que, Els Amics de les Arts han estat absolutament absorbits per aquest que és el seu primer musical.

Pares normals, un musical d’Els Amics de les Arts i Minoria Absoluta

A la platea del Poliorama s’hi ajunten seguidors del grup, però també de Minoria Absoluta i de molts altres membres de l’equip i és que, a Pares normals s’ha unit un grup molt potent de professionals per a fer una feina molt ben feta; Marc Artigau (autor), Sergi Belbel (direcció escènica) i Marta Tomasa (coreografia).

Totes les cançons del musical són originals d’Els Amics de les Arts i especialment compostes per a aquest espectacle. El grup signa no només l’autoria sinó també la direcció musical. Es respira el seu humor i la seva ironia en les lletres de les diferents peces i això, als que hi anem per ells, ens encanta.

Tots els actors canten i ballen i molts d’ells fan canvis de vestuari a un ritme impossible, fins al punt que sent només vuit actors en escena, ens fa la sensació que són molts més els que apareixen al llarg de l’obra.

Un musical dinàmic, fresc i amb bon ritme

El ritme és fresc i dinàmic i l’humor, tot i el dramatisme de l’argument, fa que ens passi l’estona i no ens n’adonem. Les coreografies i les cançons són d’aquelles que et fan moure a la butaca, en conjunt ens ha semblat un muntatge molt rodó.

L’argument de Pares normals es desenvolupa al voltant de l’Aran, un noi de trenta anys que torna després de quatre anys als EUA per a comunicar una important notícia als seus pares, però, un accident inesperat, ho canviarà tot de sobte i l’Aran s’haurà de replantejar moltes coses per encarar el seu futur. Els pares de l’Aran són molt poc normals i ell sempre ha desitjat que ho siguin una mica més.

Una trama fluixa i amb personatges inversemblants

I no, no volem fer espòiler i no donarem més detalls, però, a partir d’aquí, es comença a teixir una trama molt absurda per parlar d’una cosa tan normal com els pares que no són normals, o sigui els de la majoria de nosaltres. Pares normals parla de temes molt bàsics i sempre vigents, com la maternitat, la mort, l’amor, i ens sembla que ho podria fer de forma que arribés més fàcilment a l’espectador si el guió fos més… normal?

No ens hem identificat gens amb els personatges dels pares tot i que els dos actors que els interpreten, Annabel Totusaus i Albert Pérez, ens han agradat, són dos cracks! Però és el guió el que no ens encaixa, de fet l’únic element que grinyola en aquest musical.

Tot i això, és un espectacle que creiem que val la pena anar a veure al Teatre Poliorama, amb un director com Sergi Belbel al darrere, de qui tots els que estan davant ens diuen que és com un pare, que estima el teatre i que sempre dona bons consells perquè tothom brilli i es trobi molt a gust i que tot ho fa amb un toc d’humor molt necessari quan l’estrés els envaeix.


  • El que més m’ha agradat: tots els intèrprets, especialment la Júlia Bonjoch.
  • El que menys: els personatges dels pares, totalment inversemblants. La imperfecció de la gent que estimem és el que els fa especials i únics, i, al cap i a la fi, a ser pares i mares ningú ens n’ensenya i tothom fa el que pot, ja ens ho diuen ells, així que, aneu al teatre a sentir-vos una mica més normals, precisament per no ser-ho!

Laia Ruiz

Llicenciada en Publicitat i RRPP i redactora, he treballat en tants llocs diferents que em costa classificar-me. Sóc multitasking de naturalesa; començo a fer una cosa i ja estic pensant en la següent. La cultura em dóna vitamines i escric perquè em resulta terapèutic. He fet varis cursos a l’Aula d’escriptors de Gràcia, de creació de novel·la, de guió cinematogràfic i un de redacció periodística a l’Ateneu Barcelonès. El meu perfil a Linkedin

4 comentarios:

  1. Hem anat un grup de 8 persones i ens ho hem passat molt be. Per mi, el primer musical. Per la meva parella, que no és gens amant dels musicals, s’ho va passar molt be. Espectacle divertit.
    El missatge de l’obra, la interpretació de les diferents situacions, el so, les llums, el decorat,… tot plegat molt encertat i agradable.

  2. Una bona obra «musical» que trenca estereotips. El llibret segueix un argument, les cançons tenen contingut i estan ben escrites.
    Els actors canten, ballen i actuen amb els músics darrere l’escenari.
    Una història rodona que diverteix, emociona i fa pensar en un temps i unes persones que alguns hem conegut.

  3. Fue cuanto menos irónico. Allí estaba yo, sentada en la penúltima fila de la sala del teatro. Con tu madre, tu padre, tu hermano y su pareja y como no, tú. La familia feliz, menos por ese pequeño detalle del que todavía yo no era consciente, y es que yo había quedado fuera de tu vida. Y tan inocente, que hasta me sentía feliz aferrada a esa diminutísima posibilidad de sentirte cerca. Había en mí una canica de esperanza escondida en la sala más oscura de mi inconsciente, y como no de esa sala de teatro. Y resultaba que mientras caminaba alegremente por el sendero del desengaño, me pille a mi misma mirando de refilón la silueta de tu rostro y tonteaba con la idea de rozar los dedos de tu mano izquierda que descansaba en el reposabrazos contiguo al de la butaca en la que yo me encontraba.
    Pares normals. El nombre de la obra. Que mejor obra para una situación totalmente atípica. Que os voy a contar que no se pueda intuir, y es que en efecto aquel momento era totalmente anormal.
    Mi mente tiende a divagar y por eso mientras me sentía afortunada por poder compartir momentos de pareja, pero sin serlo (aunque creo que mi cerebro obviaba esta parte), descubrí que desde tu absoluta inconsciencia me habías invitado a la representación de nuestra historia. Fíjate tu que hasta me daba gracia cuando me encontré mirando hacia el escenario iluminado en medio de la oscura sala, y capté la esencia de aquella maravillosa representación llevaba a cabo. Una majestuosa ruptura en medio de una historia de amor, con el drama de un segundo enamoramiento como aderezo. Lo siento, no podía evitar imaginarme mirándote cara a cara y riéndome sarcásticamente por lo cabrona que es la vida poniéndome mi historia en bandeja, calentita y lista para comer y como no, delante de ti. Fíjate si fuiste pendejo que sin siquiera quererlo me dejaste bien claro que lo tuyo y lo mío, o sea lo que creía que teníamos se había acabado para siempre y mediante una magnifica representación teatral. Ni contratar a los actores tuviste. Vaya, que la obra te vino al dedo.
    Ya dije al principio que era irónico. ¿pero sabes que es más irónico que el echo de que alguien teatralice tu propia odisea amorosa? Pues no enterarte. Dos meses han pasado desde que vi esta obra contigo y es ahora cuando me doy cuenta de aquello que me querías decir pero sin querer decírmelo, o si quiera sin ser consciente de aquello que querías decir; algo recurrente en nuestra relación, por cierto.
    Una maravillosa velada aquella que pasamos en el teatro juntos en familia como si una proyección de un futuro que nunca llegaría se tratase. Desde luego la vida, el universo, el cosmos o el como quieras llamarlo me estaba diciendo “¿ves esto que estas viviendo? Pues olvídalo porque no va a pasar.”
    Y que lindo fue imaginar; sumergirse en un océano de conversaciones que nunca tendría, en planes que nunca haríamos. En todas esas ilusiones que finalmente en eso quedaron, en ilusiones. Todo mi gozo en un pozo.
    En cuanto a la obra y a su representación solo puedo decir que fue maravillosa y que me encantó. Desde luego muy apropiada si eres un alma enamoradiza que quiere dar a entender a su pareja que fue bonito mientras duró.

  4. Como padres con hija de treinta, los personajes de los padres son totalmente creïbles, seguramente la primera crítica que dice que no se ha identificado en absoluto, se deba a que es muy jóven para evaluar el mundo real de los padres de hijos maduros o bien a qué la visión que tiene de sus propios padres es de que son personas monótonas y aburridas, que tienen la obligación social de estar supeditados a las necesidades de sus hijos aún quando estos sean ya independientes.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.