Crítica: Parole Due – La Gleva (GREC 2021)

Consulta la cartellera de teatre Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

Parole Due és l’aposta del Teatre La Gleva en el marc del festival GREC 2021, una edició que posa l’accent sobre el continent africà. Creada i dirigida per la dramaturga de Burkina Faso Odile Sankara, Parole Due és una interpretació i homenatge a la poesia del gran autor martiniquès Aimé Césaire, un dels pioners en la reivindicació del concepte de la “negritud”.

Parole Due: la negritud sobre l’escenari

“[…] la négritude, non plus un indice céphalique, ou un plasma, ou un soma, mais mesurée au compas de la souffrance”, escriu Aimé Césaire al seu Quadern d’un retorn al país natal (1938) – una descripció que les meves probablement insatisfactòries habilitats de traducció definirien com a: “la negritud, tampoc cap índex cefàlic, ni un plasma, ni un soma, sinó que mesurada amb el compàs del patiment”.

Encara que la importància de Martinica en la poesia d’Aimé Césaire – i la importància d’Aimé Césaire a Martinica – és innegable i gaudeix d’una presència constant en la seva obra i el seu pensament, el concepte de la “negritud” per a Césaire anava més enllà de les fronteres geogràfiques, i fins i tot més enllà de la biologia. Césaire reivindicava una solidaritat entre pobles negres – tant del Carib, com de l’Àfrica, com d’arreu del món – mitjançant un patiment compartit, i una experiència colonial les devastadores conseqüències de la qual tothom englobat dins la “negritud” podia entendre de primera mà.

I és partint d’aquest concepte de negritud com a reivindicació de la pròpia identitat, acceptació de tot el que implica, i confrontació amb el patiment que suposa i el menyspreu fruit de la intolerància i la crueltat, que Odile Sankara recull i transforma la poesia de Césaire en l’espectacle de Parole Due.

La interpretació de la negritud: un Aimé Césaire, quatre intèrprets

Mamadou Diallo, Adeline Flaun, Safourata Kabore, i Didier Roch són els quatre intèrprets que cedeixen la seva veu i ànima (interpretativa) a les paraules del poeta i a la visió d’Odile Sankara. El resultat és d’una intensitat que deixa sense alè tant els actors com el públic, i d’una emoció molt sentida que és capaç de traspassar barreres tant lingüístiques com teatrals.

Transformar l’evocativa i punyent poesia de Césaire en teatre no es fa sol, i la traducció dramatúrgica que en fa Sankara està molt ben aconseguida, atenyent a través de gestos, música, i ball, l’essència i el ritme característics del poeta.

I és que es tracta de molt més que un simple recital de poesia. Els personatges es fan seves les paraules, i a través d’elles enfronten els seus dolors, reivindiquen el seu lloc, i estableixen una solidaritat reforçada per repeticions dels versos dels altres com a reafirmacions d’un sentiment col·lectiu.

Una baralla per unes capses de galetes Maria acabarà fent servir les mateixes capses per imitar estereotips demanant diners, i aquestes finalitzaran el seu ús fent de corona i nomenant rei a un dels personatges. La igualtat torna a través de la dansa, que farà caure la falsa corona. Són tocs d’originalitat com aquests que aporten una profunditat especial a l’espectacle.

“Un homme qui crie n’est pas un ours qui danse” – Un home que crida no és un ós que balla

Parole due és una obra molt completa. Teatre, música, ball i literatura es reuneixen en una celebració de la negritud en tots els seus aspectes i talents. Balls i cançons apareixen puntualment al llarg de l’obra i són acompanyats per una varietat francament impressionant d’instruments provinents d’arreu de l’Àfrica, tocats per Didier Roch.

La música i la celebració serveixen de contrapunt als moments reivindicatius més intensos, però Odile Sankara reflecteix perfectament a través de canvis sobtats d’atmosfera i d’estats d’ànim un conflicte sovint expressat per Césaire entre la reivindicació de la cultura pròpia, i la lluita contra un fetitxisme condescendent i ignorant europeu. “Un home que crida no és un ós que balla”, i com els mateixos actors no s’obliden de recalcar en l’obra, “gardez-vous de vous croiser les bras en l’attitude stérile du spectateur, car la vie n’est pas un spectacle, […] car un homme qui crie n’est pas un ours qui danse”: “Absteniu-vos de creuar els braços en l’actitud estèril de l’espectador, car la vida no és un espectacle, […] car un home que crida no és un ós que balla”.

Així doncs, actors i directora ens acompanyen en un viatge poètic amb alts i baixos emocionals, amb moments de dolor i moments de felicitat, però recordant sempre que – sobretot com a espectadors blancs i europeus – cal deixar enrere tot tipus de paternalisme i d’estereotip ignorant, i escoltar les paraules de l’home que crida pel que són. Un començament seria a través de Parole Due.

Malgrat tot: Superant l’Aimé Césaire hermètic?

Parole Due és un magnífic homenatge a no només la poesia d’Aimé Césaire, sinó també al missatge que aquesta transmet, i al concepte de la negritud que el poeta va impulsar. Malgrat això, cal dir que tots els seus matisos poden ser completament passats per alt per l’espectador que no estigui familiaritzat amb l’obra del martiniquès.

Això no rau en la interpretació dels actors, i ni tan sols en la posada en escena de l’obra, sinó en el fet que la poesia de Césaire, admirada pels surrealistes i sovint alienant a lectors francesos pel seu caràcter marcadament “martiniquès”, però també a certs lectors martiniquesos per la complexitat del seu llenguatge i influència acadèmica francesa, no és la més adient per una introducció tan profunda però – òbviament – sense explicació de professor al darrere.

Tampoc ajuda el fet que els subtítols en català mostrats en una pantalla fossin més aviat escassos i no cobrissin molts dels versos pronunciats pels actors. Això sembla haver estat causa d’una barreja entre lleus problemes tècnics (alguns subtítols no apareixien a temps, o desapareixien massa ràpid) i una decisió creativa (probablement per impedir que el públic llegís tota l’estona en lloc de gaudir de les interpretacions).

Aquests dos aspectes fan que l’espectacle no sigui del tot accessible a un públic sense coneixements previs de l’obra de Césaire, o sense coneixements previs de francès. Tot i que no dubto que Parole Due pot emocionar i arribar a alguns espectadors que encarin per primer cop la poesia d’Aimé Césaire, és molt recomanable familiaritzar-se una mica amb l’autor i els seus pensaments abans d’encaminar-se cap a La Gleva, ni que sigui per poder treure més suc a una obra que guanya molts punts si es pot superar una mica el possible hermetisme inicial.

L’escenografia: l’omnipresència de la poesia

No podria acabar el meu comentari sense mencionar el fantàstic treball de l’espai escènic realitzat per Duna Homedes.

Els versos de Césaire en francès, català i castellà esquitxen la sala i els seus objectes, de manera que l’ull no para de descobrir-ne de nous al llarg de l’obra en tots els racons. La poesia embolcalla els espais i objectes quotidians, tal i com el missatge de Césaire acompanya els personatges en el seu dia a dia. Dibuixos al terra i paraules embelleixen un espai amb un atrezzo que dona vida a La Gleva sense sobrecarregar.

L’estrena de Parole Due va acabar amb un missatge d’agraïment directe al públic juntament amb una petita explicació absolutament encantadora de la directora, que malauradament haurà de deixar Barcelona mentre l’espectacle continua, del 14 al 25 de juliol. Odile Sankara va assegurar que, malgrat la coneguda duresa dels versos de Césaire, l’autor sempre és capaç d’acabar-los “a la manera d’un ram de flors”. I és amb aquesta dolçor i esperança que Parole Due acomiada el públic, en un espectacle excepcional i ple d’emocions.


  • El que més m’ha agradat: L’escenografia és preciosa i acompanya molt bé l’obra, i la interpretació que tant actors com directora fan dels versos i idees d’Aimé Césaire és tan original com emotiva.
  • El que menys m’ha agradat: No qualificaria l’espectacle com a accessible per a tothom (encara que m’encantaria no tenir raó!), ja que hi ha molts trossos en francès no traduït, i considero que una introducció a Césaire és necessària per poder treure més suc de l’obra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *