Crítica: El temps que conta – Teatre Gaudí

3 out of 5 stars (3 / 5)

Al Teatre Gaudí hi podem veure El temps que conta. Una obra de teatre que comença amb la demostració de què mai no tenim temps per trobar-nos amb la família… llevat de quan es tracta d’anar a un funeral.

El temps que conta, una obra sobre el pas del temps

L’Aitor i en Toni són dos germans que fa cinc anys que no es veuen. En Toni està ingressat en un centre, on en tenen cura, perquè té una malaltia degenerativa que ja el té clavat en una cadira de rodes. L’Aitor és un broker de borsa amb molt d’èxit.

«Aquesta casa, tan freda i sense vida.»

Tots dos acaben d’arribar del funeral del seu pare, el Sr. Toni. S’esperen a casa de l’Aitor a què arribin els del centre a recollir en Toni amb una ambulància adaptada.

L’hora es fa llarga. L’Aitor vol continuar fent la seva vida, com si res no hagués passat. En Toni vol aprofitar el temps que té amb el seu germà, lluny del centre on viu.

«Les persones no canvien en una hora.»

L’arribada de la Lídia, l’exparella de l’Aitor, trencarà la poca relació que hi ha entre els dos germans i farà que en creïn una de nova. Després de cinc anys de no veure’s, l’hora que tenen per estar junts, farà que els dos germans recomponguin tot el seu món i aprenguin a mirar-se amb ulls diferents.

La Virgínia Sànchez signa la direcció i la dramatúrgia del text. Amb força humor, fa que tinguem simpatia per en Toni. Malgrat la cadira de rodes, malgrat la malaltia que l’està destruint de mica en mica, en Toni ens fa sentir còmplices de les seves trapelleries. Si hi hagués dos equips, seríem de l’equip del Toni. En canvi, l’Aitor, és el germà que necessita fer-ho tot bé perquè algú el miri. El germà que necessita fer-ho bé per sentir-se estimat.

Óscar Jarque (Aitor), Carlos Martinho (Toni) i Virgínia Sànchez (Lídia) interpreten amb solvència els seus papers. Òscar Jarque aconsegueix que passem de detestar-lo a sentir-ne compassió. Carlos Martinho es posa el públic a la butxaca des del primer moment i fa que la cadira de rodes no sigui un entrebanc per al personatge, sinó una part més del seu cos.

L’escenografia, freda, és un reflex de la vida artificial de l’Aitor. L’única cosa que hi ha amb color són uns quadros abstractes, una finestra a l’ànima de l’Aitor que ell vol mantenir ben amagada.

«T’ho pots creure? Ni un crit!»

El temps que conta, al Teatre Gaduí, ens explica que hem d’aprofitar el que tenim, si pot ser, amb bon humor. I sobretot ens ensenya que, a més dels funerals, podem trobar més moments per trobar-nos, que no cal esperar a què es mori la «tieta Matilde», oi?


  • El millor de l’obra: Carlos Martinho. Fa que el seu Toni sigui realment entranyable.
  • El pitjor de l’obra: L’escenografia té elements massa grossos que tapen l’obra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *