Crítica: Potser somiar – Sala Versus Glòries

Consulta la cartellera de teatre de Barcelona

3 out of 5 stars (3 / 5)

Arriba a la Sala Versus Glòries una proposta d’Antonio Tabares, traduïda per Sergi Belbel i dirigida per Roc Esquius. Parlem de Potser somiar, una obra que ens parla sobre la mort, sobre la família i sobre l’amor. 

Ramon Godino, Rafaela Rivas i Antonio del Valle són els intèrprets d’aquesta obra que ens presenta un purgatori un tant diferent on els morts esperen a ser somiats.

Potser Somiar, una obra amb un bonic i sorprenent guió

Potser Somiar ens trobem a una sala d’espera un pèl peculiar: una sala blanca, freda i on tan sols hi ha dues persones. Estem a una espècie de purgatori on les ànimes estan esperant que algú les somiï: sembla que aquesta és la funció de la mort, aparèixer als somnis i ajudar als éssers estimats que hem deixat a la vida.

Aquest és el punt de partida d’aquesta obra que ens convida a fer un viatge per la mort, la vida, l’amor, la pèrdua… Una proposta que, amb tocs de comèdia i tocs de poesia, ens planteja una possible explicació d’allò que hi ha després de la vida.

El guió està molt ben trobat: la història és interessant, dinàmica i sorprenent. L’originalitat de la trama, així com del final, fa que l’espectador/a estigui atent en tot moment i l’interès es mantingui «in crescendo».

Una direcció arriscada

El to de comèdia que té Potser Somiar apareix fred per la direcció que ha optat Roc Esquius. En un món solemne i celestial, amb una posada en escena que manté aquesta essència, s’insereixen frases i rèpliques punyents que queden llunyanes i fredes. No es crea una bona connexió entre el guió i la direcció i fa que la comèdia no acabi de quallar, sobretot, quan l’humor és més senzill i quotidià.

La direcció dels personatges és, també, desigual. Mentre a escena veiem dos personatges bastant terrenals, ens trobem amb un tercer en discòrdia (interpretat per Ramon Godino) que està massa pujat, massa forçat, poc natural. Una direcció de la interpretació que, en ocasions, alentitza el ritme de les escenes, ja que s’aposta per un ús excessiu de silencis i de pauses.

Interpretacions irregulars

Potser és que era el dia de l’estrena i els actors i l’actriu estaven una mica nerviosos, però el cert és que el nivell actoral va ser irregular durant l’obra. Hi havia escenes on l’actuació brillava i d’altres on es notava massa el pes del guió: no es veia natural.

Antonio del Valle és qui millor va defensar el seu paper en tot moment. Tot i la complexitat d’haver d’interpretar a diversos personatges, mantenia l’energia en tot moment i la seva força escènica era colpidora. Per altra banda, Rafaela Rivas va tenir moments estel·lars i uns altres més fluixets; igual que Ramon Godino que, pel paper que li han dirigit, la seva actuació és massa forçada i sobreactuada.

En resum, Potser Somiar és una obra amb una història maca, original i sorprenent, que ens parla sobre la vida i la mort. Però el to de comèdia no acaba de funcionar amb la direcció de l’obra i fa que hi hagi escenes una mica forçades i distants.


  • El que més m’ha agradat: L’originalitat del guió.
  • El que menys m’ha agradat: Els tocs de comèdia no acaben d’encaixar amb el to que se li ha donat a la proposta.

Elia Tabuenca

Elia Tabuenca, filóloga hispánica y periodista digital especializada en cultura y viajes. Lleva más de 8 años dedicada al sector y es una apasionada del teatro, de la literatura, de la música y de los viajes por todo el mundo.

Un comentario:

  1. Sala Versus Glòrias. Potser Somiar.
    En estos tiempos de pandemia y sin que aparezca ningún virus por ningún lado. A quienes hemos perdido algún ser querido. Muy, muy aconsejable de verla.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.