Crítica: Red, al Teatre Akadèmia

Consulta la cartellera de teatre a Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

Red és una dissertació sobre la funció i la percepció de l’art, el procés creatiu i la relació que s’estableix entre artista i obra. Quants tons de vermell som capaços de percebre? Que simbolitza el negre? Què és més important en l’art: la tècnica o la passió?

Red és un intens dual dialèctic entre mestre i aprenent

L’escenari del Teatre Akadèmia acull Red, un intens duel dialèctic, escrit per John Logan i dirigit per Guido Torlonia, basat en fets reals. El 1958, el referent de l’expressionisme abstracte nord-americà Mark Rothko (Lluís Soler) rep l’encàrrec de pintar els murals del Four Seasons, el prestigiós restaurant de moda dels 50 a Nova York.

En el projecte hi participen també grans artistes de l’època com els arquitectes Phillip Johnson i  Mies van der Rohe i el pintor Jackson Pollock. Per poder fer front al gran encàrrec, Rothko contracta Ken (Ferran Vilajosana) com a ajudant.

Per a Rothko, el restaurant havia de ser una mena de Capella Sixtina dedicada a la meditació perquè concebia l’art com un espai comunicatiu on les seves obres aconseguissin una dimensió mística. 35.000 dòlars era un import que cap artista podia rebutjar però a canvi de què? Què passa quan l’espai no és l’adequat?

Dues maneres d’entendre l’art, un canvi generacional

Mestre i aprenent tenen maneres contraposades d’entendre l’art que desencadena en un conflicte generacional entre la rigidesa del primer i l’obertura del segon a noves formes d’expressió artística com els còmics. Com a rerefons es troba la contraposició entre Dionisi i Apol·lini que Nietzsche fa en la seva obra de joventut “L’origen de la tragèdia en l’esperit de la música” (1872). Apol·lini simbolitza l’impuls intel·lectual (ordre, mesura i harmonia) mentre que Dionisi representa la voluntat de viure.

L’entrada a escena de Ferran Vilajosana – amb el posat tímid del deixeble que admira el gran mestre – ens fa pensar que un monstre escènic com Lluís Soler l’eclipsarà però aviat ens adonem que no és així. A mesura que avança l’obra, el personatge de Ken creix i pren força per acabar recriminant a Rothko una visió massa rígida de l’art i un excés de mercantilisme però no tot és el que sembla …

Espero arruïnar el apetito de cada hijo de puta que coma en esa habitación (Mark Rothko)

Lluís Soler està, com sempre, molt convincent en el paper d’un artista pagat d’ell mateix, turmentat per conflictes interns, que menysté el seu ajudant Ken fins que s’adona que té una visió pròpia de l’art. És només, aleshores, quan escolta les seves opinions. Rothko estableix un vincle tan estret amb les seves obres que li costa desprendre’s d’elles, com si fossin criatures que s’han de protegir.

Una posada en escena senzilla que simula l’estudi de l’artista: grans bastides per pintar, pots de pintures i pinzells, una pica per rentar-los i un tocadiscos on sona la música que tria el mestre perquè “aquí es fa el que dic jo, tu només ets el meu ajudant”.

Un ambient tenyit amb el color que dóna títol a l’obra de Logan perquè, per al pintor, el vermell representa la vida i el negre l’absència d’ella. El que Rothko vol (i aconsegueix) es despertar emocions amb la combinació dels colors. Música i il·lumininació tenen un pes important a Red perquè la posada en escena s’integra del tot en la trama.

Tinc por que el color negre s’empassi el vermell (Rothko)

Per compensar el petit escenari del Teatre Akadèmia, el pati de butaques es converteix en una gran tela on al compàs de música barroca pinten a duo Rothko i Ken o les parets on s’exposen els quadres de l’artista mentre són objecte d’estudi. Perquè, segons el mestre: “Un 10% és pintar i la resta, esperar”. I això és el que fa des de la butaca que presideix l’escenari.

Red és una obra difícil de classificar, amb grans interpretacions i molta reflexió sobre la raó de ser de l’art. A mig camí entre un assaig filosòfic, ple de referències a artistes de tots els temps, i la plasmació dels conflictes generacionals que han permès evolucionar l’art i crear noves tendències creatives.

Com a Rothko, a mi també em fa por que desaparegui el vermell perquè no em puc imaginar un món on el negre sigui l’únic color de la paleta.


  • El que més m’ha agradat: la força del duel interpretatiu entre Rothko (Lluís Soler) i Ken (Ferran Vilajosana).
  • El que menys m’ha agradat: en algun moment, el text se’ns fa monòton i repetitiu. Potser massa filosòfic.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *