[usr 4 img=»03.png»]
El Lliure reuneix a escena quatre grans actrius. Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña interpreten I només jo vaig escapar-ne, una obra difícil de classificar però que podem descriure amb tres adjectius: quotidiana, bella i entranyable.
L’obra, dirigida per Magda Puyo, es basa en el text de la dramaturga anglesa Caryl Churchill i es va estrenar el 2016 el Royal Court Theatre de Londres. Una autora experimental i experimentada que als 79 anys ens sorprèn amb una obra que adverteix dels perills del neocapitalisme que amenacen la humanitat. Podem considerar-la com a premonitòria?
I només jo vaig escapar-ne és una obra premonitòria?
Un argument de gran simplicitat que posa el focus en les paraules i el ritme de la conversa. La Sally, la Vi i la Lena que ronden la setantena seuen en un jardí anglès mentre preparen el te i comparteixen anècdotes quotidianes. La relaxada conversa és interrompuda per la Sra. Jarret (Imma Colomer) que relata uns fets catastròfics. Vent, inundacions, fam, mort, … un cataclisme universal amb tints surrealistes del qual només ella ha pogut escapar per explicar-ho.
«Els productes químics es van filtrar per les clivelles dels bitllets»
«La malaltia va començar quan les criatures van beure sucre dissolt fet d’extracte de micos»
Malauradament, com a la profetessa Cassandra, no l’escolta ningú. Les tres dones no alteren la seva dinàmica habitual i romanen dins la seva plàcida bombolla. Quatre cadires, una tauleta i el teló de fons que simula un jardí creen l’espai escènic.
El contrast entre les paraules de Jarret i la distesa conversa entre amigues, de vegades en paral·lel, podria resultar estrany però no és així. El text ple de repeticions i el seu ritme pausat flueix amb naturalitat així com l’aparença de la Vi, la Lena i la Sally sense cap mena d’/artifici estètic que dissimuli l’edat. Són dones grans i no se n’amaguen. I només jo vaig escapar-ne reivindica la veu de les dones grans.
Les quatre actrius estan 100% convincents. Fins i tot en aquells moments en què podrien no estar-ho. Caryl Churchill ha reservat per a cadascuna d’elles el seu «moment de glòria» en forma de monòleg que els permet demostrar les seves dots interpretatives. No puc deixar de destacar, però, l’actuació de Vicky Peña que sempre ens sorprèn per la manera de fer seus els papers.
Excel·lents actuacions de quatre grans actrius
Una rere l’altra expliquen els seus petits drames personals: la fòbia paranoica (Vicky Peña); l’assassinat d’un marit violent, els anys de presó i la separació d’un fill (Lurdes Barba), i la por a la soledat (Muntsa Alcañiz). Potser les catàstrofes no només són a l’exterior.
D’acord amb el que explica Magda Puyo en l’entrevista realitzada a tv3, en l’obra conviuen tres universos paral·lels: el món global que expressen les paraules de la Sra. Jarret; el món personal que coneixem a través dels monòlegs de la Vi, la Lena i la Sally, i un món social – el compartir – que dona sentit a la seva vida..
Magda Puyo combina diferents elements per crear una obra de gran bellesa
I només jo vaig escapar-ne transmet una bellesa que resulta de la combinació de tots els seus elements que sota la destra direcció de Magda Puyo es juxtaposen a la perfecció. El text de Caryl Churchill, les excel·lents interpretacions de Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña, una escenografia i posada en escena senzilla que ofereix escenes d’una gran plasticitat, alguna sorpresa que no puc explicar, una encertada selecció de música i la proximitat que sentim amb les protagonistes que ens recorden algun familiar que repapieja per culpa de l’edat però que genera en nosaltres un gran sentiment d’afecte. En definitiva, una obra especial que no us podeu perdre.
Els perills de no escoltar les prediccions de Cassandra són un risc que no ens podem permetre. Fem-li cas, si us plau.
- El que més m’ha agradat: les interpretacions de les quatre actrius.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res a dir.
