Al Teatre Eòlia vam poder gaudir de la instal·lació artística KHALED: camí de refugi. Des d’Espectáculos BCN hem volgut conèixer millor aquesta peça i la realitat que l’envolta, per això hem entrevistat al seu director, Martí Sancliment.
KHALED: Una instal·lació artística de Martí Sancliment sobre la crisi migratòria.
- Després de l’Eolia, on va Khaled?
Aquesta tardor hem estrenat la instal·lació Khaled primerament a la Fira Mediterrània de Manresa i també al Teatre Eòlia, en el si del Festival Loop de Barcelona. L’ hem presentat, també, al Festival Entranyes d’Olot i al Teatre Margarida Xirgu de Montornès del Vallès aquest passat mes d’octubre.
Estem en contacte amb diversos programadors i ajuntaments per a una futura programació de la instal·lació a d’altres espais de cara a 2022. Tenim confiança, creiem que tenim entre mans un projecte atractiu i de qualitat.
- Per què decideixes muntar aquesta instal·lació? Amb quin objectiu?
Aquesta instal·lació neix de dues necessitats, la meva de poder parlar i naturalitzar sobre el fet de ser vulnerables, de compartir la meva experiència o sensació d’haver cercat refugi en algun moment de la meva vida i, també, d’haver estat refugi per a altres persones. I també la necessitat d’en Khaled, primerament, i de la resta de testimonis del projecte, després, de compartir les seves experiències en tant que persones migrades o refugiades en la seva cerca de refugi.
Evidentment, la meva experiència i els meus refugis són diferents als seus, també la urgència d’aquests. I justament visibilitzem els seus refugis però ho fem des d’una sensibilitat que el que pretén és interpel·lar a l’espectador, manifestar que tots, sigui quin sigui el nostre origen, busquem refugi en algun moment de la nostra vida.
Visibilitzem els camins de refugi i les violències que els han provocat en persones migrants i refugiades perquè creiem que és especialment important visibilitzar-los a ells ja que el sistema normalment invisibilitza a aquestes persones o les visibilitza de forma molt parcial.
L’objectiu, doncs, és reivindicar la nostra vulnerabilitat, la necessitat de refugis, que seran diferents sempre en relació a la persona que el cerca i també al seu privilegi però que ens obliga a deconstruïr el mur que separa l”ells” del “nosaltres” i a despertar i plantejar-nos també la nostra empatia i, en darrera instància, la responsabilitat que tenim totes en actuar vers les violències que ens obliguen a cercar refugis.
- Què creus que la gent hauria de saber quan es parla de REFUGIATS?
Crec que la migració forçada i l’existència de refugiats és l’evidència que alguna cosa no funciona. Posem el focus en els refugiats i els migrants com a principal problemàtica i tot i ser evident que aquest fet pot comportar problemes en els països de destí, sobretot és indicatiu d’una doble tragèdia, d’un costat la que viuen aquestes persones durant el seu recorregut fins al país de destí i les dificultats que troben a l’arribar i de l’altra i sobretot, la violència que exercim o a la qual estan exposades milers de persones arreu del món.
El pitjor és que la majoria d’aquestes violències són practicades per nosaltres mateixos, des de la violència climàtica fruit d’unes pràctiques irresponsables tant ara com en els darrers anys, fins a la violència de la guerra, la pobresa o la fam, de la qual els països anomenats “del primer món” i els seus interessos en són els principals responsables.
Crec que hem de saber que el nostre estil i sistema de vida es sustenta essencialment en la violència i que la migració i els refugiats en són només una de les seves cares i conseqüències. En darrera instància, tancar i blindar les nostres fronteres és un acte d’hipocresia davant el fet que rere la majoria de conflictes hi ha sempre els interessos d’Occident. Potser seria millor obrir fronteres i acabar d’enfonsar definitivament aquest vaixell d’aparent benestar, el nostre, que es sustenta a base d’ofegar a la resta.
La nostra proposta es centra, doncs, en aquesta necessitat de cercar refugi, de trobar espais segurs i en la capacitat que podem tenir de crear, construir i oferir aquests espais. Un cop vista la instal·lació, deixem oberta al públic la reflexió sobre què és un refugi per a cadascú de nosaltres, de què fugim.
