Crítica: Hamlet – Cinema Aribau – La Perla 29

Cartellera de teatre Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

La Perla 29 ens porta a escena Hamlet. I ho fa en un escenari poc habitual: un cinema. Per poder representar l’obra al seu gust, han hagut de reconvertir la platea de cinema en una platea de teatre, en forma d’U, amb l’escenari al mig. Un escenari que aprofita la plataforma de la pantalla i avança cap a la platea. Un escenari a diferents nivells i amb escales als quatre cantons per donar moviment i per diferenciar les escenes.

La Perla 29 presenta Hamlet de Shakespeare al Cinema Aribau

Hamlet, de Shakespeare, és un clàssic. Un clàssic en un ambient contemporani. Però un clàssic. I la platea era plena de gent, delerosa de gaudir d’un bon clàssic a Barcelona, una ciutat on, darrerament, els clàssics no és que siguin abundants… és que cal buscar-los amb lupa.

I el públic vol clàssics. La Perla 29 ha encertat de ple en programar Hamlet, en una ciutat delerosa de veure teatre clàssic. Amb un text que no ha perdut res de vigència des que es va escriure i que, avui, encara en té més. Els clàssics ja ho tenen, això: que amb el temps, són cada cop més actuals.

El muntatge té un molt bon disseny d’il·luminació que ens va anar del dia a la nit, de la llum a la foscor, que aprofita les projeccions en la pantalla per donar profunditat a les escenes.

El vestuari, sobri. Amb gavardines o guardapols, amb colors foscos… només un vermell brillant per a Ofèlia. Un vestuari que fa que els actors, a estones, es fonguin amb el fons… però que aconsegueix que el text agafi molta volada. Un text fantàstic que sempre dona bo d’escoltar i fruir.

Miriam Alamany, Guillem Balart, Toni Gomila, Carles Martínez / Ramon Vila, Marc Rius, Elena Tarrats, Sergi Torrecilla donen veu, sobretot veu, als personatges de la tragèdia, en un muntatge on els moviments s’han reduït al mínim perquè sigui el text el que ens parli directament. Uns moviments que aprofiten tot l’escenari, les escales i els passadissos dels costats. Les entrades i sortides estan molt ben dissenyades i donen molta vida al text.

Però la direcció d’Oriol Broggi no aconsegueix que la tragèdia de Hamlet brilli amb tot el seu esplendor. L’adaptació del text no acaba de donar prou força a Hamlet, que sembla més un noiet amb les hormones en ebullició que va d’un extrem a l’altre, un adolescent de manual, que un fill amb l’objectiu de venjar el seu pare. I la direcció d’Oriol Broggi fa que la força de Hamlet es dilueixi en estirabots.

La projecció de trossos de pel·lícules durant l’obra és una bona idea… si no fos que són trossos tan variats i tan breus, que més que complementar l’obra, sembla que ens estiguin fent una gimcama de noms de pel·lícules. A veure si l’encertes ara, quina pel·lícula és?

L’ús de càmeres de vídeo per projectar i reprojectar els actors en pantalla no aporta res al muntatge. I més aviat distreuen. En el teatre, és l’espectador qui decideix cap a on ha de dirigir la mirada, però si hi ha més d’un punt focal, es fa difícil saber cap a on hem de mirar… i més, quan hi ha punts focals que no aporten res a l’escena. Escenes que es desenvolupen sota la platea… o que porten la imatge als camerinos… pot semblar molt innovador, però ha de voler dir alguna cosa clara. Si ha de ser un joc de pistes per a l’espectador, es perd la força del text.

Hamlet, de la Perla 29, al cinema Aribau, és una bona oportunitat per gaudir d’un text clàssic esplèndid que és ben actual. El que s’hi diu es pot aplicar aquí i ara. “Alguna cosa està podrida a Dinamarca.”, ens diuen… canvieu “Dinamarca” pel país que vulgueu…

La Perla 29 l’ha clavat amb Hamlet. Ens fan falta clàssics a Barcelona. Els trobem a faltar. I és un plaer poder retrobar-ne un. Cal agrair-li a La Perla 29 que hagi fugit de la moda actual de fer només teatre contemporani i ens hagi portat Hamlet.

Sense el teatre clàssic, no s’entén el teatre contemporani. La Perla 29 ha tirat pel dret i ha anat als clàssics, a Hamlet, i ens demostra que el teatre clàssic és atemporal i completament actual.

Hamlet, de la Perla 29, és teatre clàssic. Text clàssic… però, alhora, és teatre actual i text actual.


  • El millor de tot: el text, que brilla per damunt de tot.
  • El pitjor de tot: la baralla final entre Hamlet i Laertes, gens creïble, mal coreografiada i pitjor interpretada.
  • El pitjor del pitjor de tot: els seients. El primer acte dura dues hores. Estar assegut dues hores seguides en aquelles cadires de plàstic, amb un coixinet prim a sobre, és una tortura per a qualsevol persona. Cal un canvi de seients. El públic s’ho mereix.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *