Crítica: Las Bellacas – Badabadoc

2 out of 5 stars (2 / 5)

La Badabadoc presenta, dins del seu cicle OFF, Las Bellacas, una producció de La Maiètica que ens parla de dones, de l’amistat, de les veritats i de les mentides.

Tres amigues es reuneixen en una cafeteria. Haurien de ser més, però tothom té una vida molt ocupada i al final només tres poden fer la trobada.

Les tres dones són molt diferents. En tot. En edat, en procedència, en creences, en treballs, en situació personal… sembla que res no les lligui, i malgrat tot, són amigues.

Las Bellacas, obra que ens presenta a tres dones molt diferentes

El text, de Carla Torres Danès, toca totes les tecles: hi trobem drama, hi trobem comèdia, tragèdia, alegria, tristesa, veritat i mentida… i, sobretot, la contradicció de l’ésser humà que ho inclou tot.

Una escenografia breu: la taula del Cuqui Bar on es troben les tres amigues queda molt ben completada per un disseny de llums que va adaptant-se a les diferents escenes, donant prevalença a una actriu o l’altra o al conjunt de les tres. La música, en moments puntuals, reforça les escenes més còmiques i les més serioses.

Interpretacions massa histriòniques

Las Bellacas són tres dones ben diferents interpretades per Graciela Molina, Lola Oria i Carla Torres Danès, que en signa el text i la direcció.

Un text que potser és massa llarg i acaba repetint conceptes, sense que això aporti res, amb una direcció que no aconsegueix evitar l’histrionisme exagerat de les interpretacions. La comicitat es vol aconseguir per la hipèrbole i no per la subtilesa, i això fa que l’espectacle es faci pesat.

Lola Oria, a estones, és massa cridanera; Carla Torres, massa entusiasta; Graciela Molina, no és gens expressiva, com si no acabés de trobar el to del seu personatge i optés per la inexpressivitat com a característica principal.

Malgrat això, Las Bellacas és un espectacle fresc que té moments brillants (l’inventari de mentides) i un final que és una bona cirereta que sorprèn.


  • El millor de l’obra: la frescor d’alguns diàlegs. L’inventari de mentides: aquí ens hi veiem tots retratats.
  • El pitjor de l’obra: l’histrionisme, massa exagerat de les interpretacions i, en contrast, la inexpressivitat de Graciela Molina.

4 comentarios:

  1. La critica de Las Bellacas me parece muy desafortunada, el trabajo de las tres actrices es muy reseñable y sobre la inexpresividad de Graciela Molina no puedo estar en más desacuerdo. Sobre todo cuando vemos la doblez del personaje. Nos puede gustar más o menos la obra, pero señalar así a un actor demuestra que quizá hemos visto mucho teatro pero seguro que nunca hemos subido a un escenario. Gracias por vuestro esfuerzo y entrega , Actores!!!!

    • Hola… si he escrit que un personatge em va semblar molt inexpressiu, és perquè m’ho va semblar fora mida. Em costa moltíssim fer aquesta mena de comentaris perquè sé el que costa muntar un espectacle, dirigir, i actuar.

  2. Desde mi punto de vista la crítica tiene puntos contradictorios. Primero todo está mal, desde actuaciones hasta texto y dirección, y de repente es muy fresca y el final es la guinda perfecta. Entonces, ¿la obra funcionaría si estuviese escrita, dirigida y actuada por personas diferentes?

    Veo una crítica sesgada que parece más una opinión de un forero que de alguien que sabe de teatro y lo ve desde un punto de vista objetivo. Yo he visto la obra y me parece fantástica, nos hace identificarnos con nuestra parte más extrema y presenta unos personajes caricaturizados de la sociedad que, a pesar de esa hipérbole, nos hacen sentirnos identificados con ellos. La obra consigue que nos salte esa parte bellaca que todos tenemos y reflexionemos sobre este mundo de apariencias en el que vivimos.

    Un saludo.

    • Intento trobar sempre els punts bons d’una obra. L’obra és massa llarga, però tot i això, té moments molt frescos. I el final, encara que em sembli que arriba massa tard, no deixa de ser sorprenent. No hi veig la contradicció.
      Fer una crítica només posant de relleu allò que no ens ha semblat bé, no em sembla constructiva. Penso que sempre s’ha de posar els punts positius, i s’ha de reforçar que n’hi ha.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *