L’Illa deserta arriba per fi a La Villarroel. David Selvas (productor) diu que ha costat molt, per motius d’agenda dels dos actors i també per la pandèmia, ja que la primera versió del text d’Artigau és del 2018, així que és una estrena molt esperada i desitjada.
L’Illa deserta és una producció de La Brutal i està escrita i dirigida per Marc Artigau.
Miki Esparbé i Maria Rodríguez són Ell i Ella, els dos protagonistes de L’Illa deserta que representen dos mons oposats que en un moment determinat es troben, es descobreixen i es coneixen.
Així que ens trobem amb una història que té com a tema central EL TEMA, el més antic i universal; sí, L’AMOR. En aquest cas és un amor en condicional, que ens parla de tots aquests «i si» que se’ns plantegen en la vida quan reflexionem sobre les històries viscudes i les que no hem viscut.
Actuacions fabuloses
La Brutal ens porta un text que parla de la vida, de la mà de Marc Artigau, i que es posa en escena amb Miki Esparbé i María Rodríguez, en dues actuacions fabuloses.
Les expectatives que havíem dipositat en els dos actors, als que estem més acostumats a veure en pantalla, no ens han decebut; fan un treball magnífic en aquesta obra que parla de la vida i de l’amor i de les històries que passen perquè hem pres una decisió determinada, o perquè no l’hem pres; o hem fet una cosa o hem preferit fer-ne una altra, i de les històries que no passen, també.
És una reflexió constant a aquest «i si» que es planteja la vida de qualsevol persona, que transcorre i avança de forma imparable i quan ens aturem a pensar veiem que tot podria haver estat diferent.
Marc Artigau fa un relat tragi-còmic i intel·ligent, amb el qual és fàcil identificar-se, que ens fa somriure i ser còmplices dels protagonistes, però que està massa al servei de l’actor, massa condicionat a una brutal interpretació -que hi és-. Hi trobem a faltar força en el guió, hi ha alguns fils conductors que es repeteixen en les diferents històries i que a banda de resultar graciosos, poden semblar també repetitius, valgui la redundància.
Si bé és cert que mai sabrem el que hauria pogut passar «si…», també ho és que es pot tenir la sensació que has agafat el camí correcte i amb aquesta història el que es transmet és que no n’hi ha cap de massa bo.
- El que més m’ha agradat: la naturalitat del Miki Esparbé.
- El que menys m’ha agradat: la cruesa de l’última part de l’obra, massa depriment pels que ens pensàvem que anàvem a veure una comèdia (tot i que 100% realista).
Comprar entrades a L’illa deserta
