Crítica: Instruccions per enterrar un pare – Sala Flyhard

Valoració: 7 sobre 10

A la Sala Flyhard podem veure Instruccions per enterrar un pare, un muntatge que ens mostra, en clau de comèdia agra, una situació que viu molta gent: haver de pagar un enterrament sense saber com fer-ho.

L’Antoni acaba de perdre el seu pare i l’ha d’enterrar. La seva mare, la vídua, vol que es faci tot segons s’ha fet sempre: el tanatori, la vetlla, els convidats, les flors, la cerimònia, el taüt, el cotxe fúnebre… però l’Antoni no pot pagar-ho. La seva situació econòmica no li permet pagar el que es demana per un enterrament, ni que sigui el més barat de tots.

“Em va dir: ho sento molt. I em va preguntar: Era client?”

Haurà de fer mans i mànigues per enterrar el seu pare al panteó familiar sense haver de gastar-se el que val un enterrament. La seva filla, l’Emma, l’ajudarà… al principi, poc convençuda, però després amb molta voluntat. El problema serà: com li expliquen això a l’Aurèlia, la mare?

“Seria possible transportar nosaltres mateixos el taüt?”

Instruccions per enterrar un pare, una sàtira sobre el negoci dels funerals

A Instruccions per enterrar un pare fan servir la comicitat per denunciar que morir-se no és car… el que és car és el que ve després: el funeral. Els rituals són part de la nostra societat i ens fan falta. Fer el dol és necessari i saludable. Però, què passa quan tot això no ho podem pagar? Com podem honorar els nostres morts si no els podem donar un enterrament digne?

El text de Carmen Marfà i Yago Alonso, que també dirigeixen el muntatge, ens fa riure. Però és un riure per no plorar. Riure per intentar superar la desesperació que veiem que està vivint en Toni. No només perd el pare, ha de fer-se càrrec del dolor de la seva mare i del funeral sense que ningú no s’adoni de què ell també ha patit una pèrdua. La mort desperta l’egoisme en algunes persones que no veuen més enllà del seu propi dolor.

“Jo sempre he preferit nínxols perquè tens vistes.”

Eduard Buch protagonitza moments brillants

Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa són l’Antoni, l’Emma i l’Aurèlia. Tres generacions que viuen la mort de manera molt diferent. Tres interpretacions correctes amb moments brillants d’Eduard Buch. Teresa Vallicrosa crea una àvia que sempre ens pot acabar sorprenent. Sara Diego és l’adolescent que viu el moment i a qui la mort li queda molt lluny.

L’escenari, un pis decorat amb mobles dels anys 60, es reconverteix en un cementiri. El disseny d’il·luminació fa de teló entre escena i escena.

A Instruccions per enterrar un pare, a la Sala Flyhard ens mostren que no és tan important el que fem, sinó com ho fem.

“A mi, tampoc m’importaria un funeral així.”

Les persones que estimem, mereixen que les acomiadem com cal. I no sempre és seguint els circuits pautats.

“Bona nit, amor!”


  • El millor de l’obra: les interpretacions d’Eduard Buch i Teresa Vallicrosa.
  • El pitjor de l’obra: està escrita en catanyol i molta interferència del castellà. Voler naturalitzar-lo és pensar que el català no és prou bo per fer comèdia costumista, i això no cert.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *