Crítica: Un obús al cor – La Perla 29

Nota: 7.5 sobre 10

Ernest Villegas interpreta el monòleg “Un obús al cor” inspirat en l’obra de Wajdi Mouawad. Amb aquest espectacle, La Perla 29 torna a aquest autor per continuar amb la història de “Incendis” i  “Cels”. Ens trobem amb una nova ocasió de parlar de la guerra i de com aquesta pot arribar a alterar la vida de les persones, fer-les canviar fins a punts impensables.

Això és el que li passa al protagonista i únic personatge de “Un obús al cor”, una peça dramática i dura que ens convida a un viatge a l’interior de les entranyes d’un ésser humà, reventat per la cruesa de la vida.

“Un obús al cor” és una obra de teatre que ens parla de les ferides que tenim a la nostra ànima

Un Ernest Villegas brillant. Això és el que ens trobem a “Un obús al cor”. Des del primer instant en el que es posa davant el públic, mig desputllat, mostrant-nos la seva nuesa, el seu patetisme i la seva dessolació, ja intuim que l’actuació serà espectacular. L’Ernest deixa de ser l’Ernest completament per ser un jove-home que no sap com afrontar una situació crucial de la seva vida: la seva mare està a punt de morir.

Davant d’una situació tan tràgica com aquesta, el protagonista no sap ben bé com actuar. Què se suposa que hem de fer quan ens donen una notícia d’aquest tipus? El més comú es plorar, no? Però, i si no surten les llàgrimes, llavors, què vol dir: que som monstres o que no tenim sentiments? El protagonista es planteja totes aquestes qüestions mentre va camí a l’hospital per trobar-se, cara a cara, amb una realitat a la que no vol mirar ni un segon als ulls. Però és el que toca, les convencions socials no es poden mai trencar i, menys, essent el fill de la morta.

Així és com dóna el tret de sortida aquesta obra de teatre inspirada en La sang de les promeses d’en Mouawad, una nova ocasió per conèixer l’univers d’aquest escriptor que sap conjugar, meravellosament, la poesia amb la brutalitat, la bellesa amb l’horror més extrem. Aquests elements també en formen part d’aquesta nova peça de La Perla 29 que ha estat dirigida per Oriol Broggi i Ferran Utzet.

El treball que fa l’Ernest Villegas es mereix un 10, de debò. La ràbia, el dolor silenciat, la incomprensió i l’absurdesa van de la mà en l’actuació d’aquest gran actor que es capaç de fer-nos riure i, acte seguit, ficar-nos la pell de punta. El moviment escènic està molt ben treballat i, tot i que hi ha poc atrezzo, n’és més que suficient per poder canviar de ritme, canviar de tema i conjugar les emocions.

El ritme d’aquest monòleg és molt bo i la distribució dels elements de l’escenari donen molt joc per poder anar canviant d’essència, de tensió dramàtica i de situació. Estem a l’habitació del protagonista i, acte seguit, ens trobem a un autobús on hi fa molt de fred. Amb una simple cadira, ens aconseguim traslladar a aquests espais tan diferents. I, això, podem veure-ho en tota la peça: estarem a un aparcament, a un ascensor, a l’habitació de l’hospital…

I llavors, què passa amb “Un obús al cor” que no li he donat una nota més alta? Doncs que, tot i que l’Ernest ho fa de forma inmillorable, l’obra no em va acabar d’emocionar del tot. Hi van haver només dos moments, cap al final, que sí que vaig notar aquell nus a l’estòmag però va marxar ràpid. Potser és l’excès de drama, potser és que hi ha algunes comparacions o recursos literaris que ja els hem vist en moltes ocasions, potser és que el gir de l’obra es fa d’una forma molt ràpida, amb massa text, massa paraules i pocs silencis, poca tensió.

Durant tota l’obra ens trobem amb moltíssims silencis, una forma molt bona de mostrar-nos l’emoció continguda, el dolor i la incapacitat de les paraules per expressar tot allò que tenim a dins. I, al final, en el moment més important, ens omplen de paraules, d’explicacions, de text. Potser no feia falta, potser les paraules entretallades i el silenci hauria estat la millor manera d’acabar l’obra. Potser.

“Un obús al cor” és una obra de teatre que ens parla de les ferides que tenim a la nostra ànima i que, tard o d’hora, haurem de tenir el valor de mirar-les i començar a curar-les.

Te interesará:

Ja coneixem la nova temporada de El Maldà! El Maldà és un teatre petit. Però només és petit pel que fa a l’espai. Perquè, pel que fa a les iniciatives, produccions, idees, talent... és enorme. ...
Tenim una cita amb El petit de Cal Eril, el proper... Tornen aquests Caprichos de Apolo que tant ens agraden, per acollir, en aquesta ocasió, les eclèctiques composicions de  Joan Pons, autobatejat artíst...
Crítica: “C’est la vie”, un musical vi... Nota: 8 sobre 10 "C’est la vie", un musical vital parla de la vida: les amistats de la infantesa, els problemes i motivacions de l’adolescència, les m...

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *