Crítica: Solitud – Al Teatre Nacional de Catalunya

Crítica: Solitud – Al Teatre Nacional de Catalunya
2 (40%) 23 votes

Valoració: 6 sobre 10

Adaptar una obra com Solitud al teatre no és fàcil, és una tasca feixuga i difícil. Un text que viu del monòleg intern i de les descripcions, amb pocs diàlegs i poca acció… no ho posa gens fàcil per fer el pas als escenaris.

Al Teatre Nacional ho han intentat… i no se n’han sortit. Solitud, a la Sala Petita, és una lectura dramatitzada, però sense que ningú no porti el text a la mà. Els actors i les actrius narren diferents parts del text. Narren però no interpreten massa. El to és monòton. Si el que es pretenia és reflectir la monotonia del món de Solitud… ho han aconseguit. Però, teatralment, no atrapa al públic.

Solitud arriba al TNC amb una adaptació que no acaba de convèncer

La narració de Solitud, en un català pre-fabrià, fa servir estructures i vocabulari que ja ens queden lluny. Escoltar el text es fa força feixuc. A més, els intèrprets van equipats amb micròfon i hi ha sempre una lleugera reverberació, que els distorsiona la veu. Si el que es pretenia era evocar l’eco de les muntanyes, la proposta no és reeixida. L’homenatge a Àlex Rigola, amb l’ús de micròfons de mà, sembla una mica fora de lloc.

L’escenari, amb un munt de palla al mig i unes cadires a banda i banda, es va omplint de més elements perquè, mentre els intèrprets narren el llibre, unes tramoistes van portant els diferents elements i els van situant a escena. Sorprèn veure un càntir negre de Verdú en un text ambientat a l’Empordà, sobre tot, després de veure que la resta d’elements combinen molt bé amb l’època i el lloc.

La barreja d’intèrprets, narració i tramoistes és molt confosa i distreu. Les tramoistes també fan de narradores i introdueixen les escenes de la primera part. I no treiem l’aigua clara de si estem veient una obra de teatre o una lectura dramatitzada, encara que sigui sense el text.

“T’ha dit ermità?”

Més que una obra teatral, Solitud és una lectura dramatitzada

Els personatges narren el llibre. Narren el que fan els altres personatges però no hi ha cap mena d’acció a escena. El que fa de narrador és explicar el que passa, el que fan els altres… i els altres, simplement, escolten, com qui escolta una rondalla, o vaguen per l’escenari sense rumb… les escenes queden borroses.

Solitud sembla un exercici de virtuosisme filològic. Un muntatge que sembla anar dirigit als estudiosos, que, potser, podran entendre tota la simbologia que apareix a l’escenari. El públic més llec, es trobarà amb un muntatge del que no entendrà moltes coses. Quan anem al teatre, no anem a classe per veure si hem fet els deures sobre el text i sabrem què vol dir cada cosa que hi ha a l’escenari.

Bones interpretacions per part dels actors i actrius

La Mila, un personatge que va agafant vida a mida que passa la novel·la, aquí és una mena de nina de drap, a mercè dels homes que l’envolten i que la dirigeixen. El personatge no té gens de força, és pla.

“Què dirà el Sant, si li fèieu desaire?”

Els actors fan la seva feina. Però la direcció d’Alícia Gorina no permet que es llueixin. Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Maria Ribera, Adrià Salazar i Pau Vinyals donen el millor que poden donar, però el muntatge apaga qualsevol espurna d’energia.

Pol López és qui, potser, ho té més difícil perquè el seu personatge té la parla d’un pastor de les muntanyes, amb girs i mots molt específics, que li han mantingut en l’adaptació. Però la narrativa de l’obra fa que quedi tot molt gris.

L’Adrià Salazar és l’actor jove que interpreta a en Baldiret. La seva interpretació destaca, però en negatiu. La resta d’actors parlen un català molt correcte. Fins i tot, en Pol López, en el seu parlar local de la muntanya. L’Adrià Salazar té un accent xava, on no hi ha neutres, ni v baixa, on les fricatives sonores queden ensordides, i la lletra “LL” acaba convertida en una “Y” (“taiaba” en lloc de “tallava”). En un muntatge sobre una obra literària cabdal, com és Solitud, hauria estat bé fer una selecció on tots els actors parlin un bon català. El text és important. La forma de dir el text és cabdal.

Solitud és una proposta massa plana

Solitud és una novel·la molt difícil com a novel·la. I fer-ne una adaptació al teatre ha de ser un treball ingent. No volem treure mèrit a Albert Arribas, perquè s’ha enfrontat a un text que ho té tot per no fer les coses planeres. I ha aconseguit que l’adaptació quedi reduïda a dues hores de muntatge. Li aplaudim l’esforç.

Però tot l’esforç de l’Albert Arribas s’ha vist enterbolit per la direcció de l’Alícia Gorina, que ha fet una aposta per un muntatge sense turbulències, molt pla. Massa pla. Gairebé sense emoció… però amb això li ha tret tota la complexitat i tota la força a la Mila.

Potser, la propera vegada, sigui diferent.


3 comentarios:

  1. Molt encertada, la crítica. La subscric. I afegeixo que s’ha perdut l’oportunitat d’adaptar un clàssic de manera professional. I que s’han malbaratat diners públics en un muntatge fallit. Imperdonable.

    • Gràcies. Per això he dit que espero que la propera vegada sigui millor. No tot és adaptable a teatre, encara que ens agradaria i teniu raó, quan es tracta de diners públic, cal ser més curosos.

  2. No és una lectura dramatitzada: els actors no llegeixen! Interpreten i narren, una dinàmica que ens fa entrar i sortir dels fets i agafar-ne perspectiva. Amb un relat pla que el fa proper a la realitat. Cal un petit esforç espectador, sí, per entrar al món de l’obra.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *