Crítica: El combat del segle – Sala Beckett

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

Denise Duncan signa El combat del segle, una obra de teatre que ens explica una història basada en fets reals: la del boxejador Jack Johnson, el primer afroamericà que va ser campió mundial de pesos pesants. Aquest home de raça negra es va a enfrontar contra Jim Jefrries en un combat que va ser batejar per la premsa com El combat del segle i que és el nom que rep, també, aquesta obra de teatre.

El combat del segle a la Sala Beckett: una obra basada en fets reals

El combat del segle ens situa a principis del segle XX quan en Jack Johnson, un boxejador afroamericà, aconsegueix guanyar al ring a en Jim Jeffries. Una victòria que, no només va ser esportiva, sinó que també va ser un fort cop contra el racisme nord-americà. Però en Jack va haver de marxar a Barcelona perquè la justícia el perseguia per crims que no havia comès: el seu únic crim era ser negre.

El muntatge de l’obra ens presenta la història d’en Jack Johnson carregada de flashbacks que ens mouen cap al passat i cap al futur. D’aquesta manera, com si fossin retalls de la seva vida, anem unint les peces i entenen tot el que el boxejador va viure a Nord Amèrica i a Barcelona. Coneixem el seu drama personal, la persecució policial i la seva indignació, no només per ser rebutjat per ser negre, sinó perquè tampoc suporta ser rebutjat per gent que no té els seus diners.

De fet, aquesta altra lectura d’El combat del segle em sembla molt interessant: no només ens mostra una història racista, sinó que també ens mostra una història classista on, fins i tot patint la discriminació racial, també hi ha discriminació social. La doble (o triple) lectura discriminatòria que hi ha aquesta obra de teatre és molt interessant: ell està discriminat per ser negre, però les cabareteres estan discriminades per ser negres, per ser de classe baixa i per ser dones.

La barreja del drama del protagonista amb els números de cabaret em va semblar molt encertada. De fet, l’actuació de Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara és magnífica i aporta un toc de frescor i diversió a l’espectacle.

Història un pèl caòtica i repetitiva

El problema principal d’El combat del segle és que, si ve les escenes estan presentades mitjançant flashbacks, costa una mica fer un fil argumental cronològic. La narració és una mica caòtica la narració i ens va movent de passat a present de forma constant amb un gran cúmul de dates i ciutats.

I, precisament això, anar-nos movent en diferents escenes de la vida del boxejador, fa que hi hagi idees i conceptes molt repetits durant l’obra. L’obra té una durada de 2 hores i, sincerament, crec que amb mitja hora menys l’obra hauria quedat més rodona i més neta. A més a més, algunes escenes són massa llargues o poc importants per la narració i fa que el ritme decaigui.

El problema de l’idioma

M’ho he pensat molt abans d’afegir aquest apartat a la crítica, però ho he de fer. Entenc que El combat del segle és una obra traduïda al català i preparada per ser presentada en el nostre idioma. Però si no es pot, no es pot. Amb això vull dir: si el protagonista no sap parlar bé el català, no cal que estigui tota l’obra fent-ho. Primer: perquè no se l’entén del tot bé. Segon: perquè la seva interpretació es veu afectada per això. Tercer: perquè no cal. 

Armando Buika és un actoràs. Se li nota l’energia, l’entusiasme i els seus múltiples registres. Però no domina el català I NO PASSA RES. La seva actuació es veu dificultada per això, es nota que està una mica incòmode i que el seu treball està condicionat per aquest fet. Es podria haver apostat per un personatge castellanoparlant o bilingüe, que barregés ambdós idiomes. Però fer-ho tot en català fa que la seva feina perdi força i que no se’l vegi del tot còmode amb el personatge.

A més, he de fer també  un apunt a la traducció. En Marc Rosich ha traduït aquesta obra de Denise Duncan i la traducció té alguns punts una mica febles. Sobretot, hi ha una frase molt importat durant tota l’obra i que la traducció és una mica forçada: “menjar la pols” per “moder el polvo”. No té la mateixa força ni el mateix sentit en castellà que en català.

En resum, El combat del segle és una proposta interessant que ens explica una història de discriminació racial basada en fets reals. Una posada en escena original, amb un ring com a escenari principal i un muntatge que combina drama amb cabaret. Però a l’obra li falta una neteja de conceptes repetitius i escenes una mica buides.


  • El millor: La barreja de la història del boxejador amb els números de cabaret. Fresc i divertit.
  • El pitjor: Idees repetitives i presentació una mica caòtica.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *