Crítica: Infanticida – al TNC

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Infanticida és, sens dubte, una proposta atrevida. Una òpera electrònica, dirigida per Marc Argelet, que combina un emblemàtic text de la literatura catalana amb música electrònica.

Infanticida uneix literatura i música electrònica

Marc Rosich ha fet un gran esforç per adaptar el text a aquest format poc usual que porten a escena l’actriu i cantant Neus Pàmies – que també n’és la productora – i el compositor i músic Gerard Marsal que ha fet l’adaptació electrònica i interpreta les peces musicals.

Només començar l’obra llegim en lletres sobreimpreses el nom de l’autora d’Infanticida Caterina Albert – més coneguda com a Víctor Català – i el de la polifacètica compositora Clara Peya que el 2019 va guanyar el Premi Nacional de Cultura.

Per què Caterina Albert i no Victor Catalá? ens preguntem. Doncs perquè Infanticida és l’obra amb què Caterina Albert va guanyar els Jocs Florals d’Olot de 1988. El text és tan dur que el jurat va demanar a Caterina que el suavitzés per interpretar-lo davant del públic, però ella s’hi va negar i va rebutjar el premi.

Des d’aquest moment Caterina Albert va escriure amb el pseudònim de Víctor Català. La societat de l’època va castigar Caterina per partida doble: per ser dona però sobretot per atacar el mite de l’amor incondicional d’una mare. Per això, l’obra no es va estrenar fins 60 anys després de la seva publicació.

Infanticida narra la història de la Nela, que viu al molí amb el pare i el germà. Un dia coneix Reiner amb qui inicia una relació clandestina i es queda embarassada. En assabentar-se, Reiner l’abandona i ella té una nena, però la por a ser descoberta pel pare l’empeny a llençar el nadó a les rodes del molí.

No puc tornar perquè hi ha el pare

L’horror del crim fa que la tanquin en un centre psiquiàtric on transcorre l’obra. A través d’un monòleg interior en vers ple de flash back, Nela narra la seva història tenyida d’una profunda soledat, la por al rebuig social i al càstig patern. Són freqüents les referències als ulls que tot ho veuen.

La intensitat del text, la puresa del català antic i la música electrònica contrasten amb força

La intensitat de les paraules de Nela (Neus Pàmies) i l’ús d’un vocabulari de pagès en un pur català de l’època contrasten amb la modernitat de la música electrònica i la megafonia que – si bé, harmonitza música i text – distorsiona la veu de Neus Pàmies  i l’allunya de nosaltres.

Tot i la bellesa d’alguns moments, hauria preferit escoltar la veu de Neus Pàmies sense filtre acústic, encara que la destresa de Marsal és capaç de crear diferents tessitures en la veu de Nela/Neus.

L’escenografia a càrrec de Clara Clos és senzilla però versàtil. Una paret de rajoles blanques, una taula, algunes cadires i  un telèfon blanc en forma de gandula que modernitza l’espai escènic. Les projeccions en pantalla acompanyen el text per reconstruir el diferents moments de la història de la Nela i aporten llum a escena.

Al costat de l’escenari hi ha una taula de so des d’on Gerard Marsal executa i controla la música electrònica que s’imbrica del tot amb el text de Caterina Albert i la interpretació de Neus Pàmies.

Propostes com Infanticida enriqueixen el panorama teatral

Com deia a l’inici, aquesta adaptació d’Infanticida és agosarada i el resultat tan sorprenent que, passats uns dies, encara continuo “processant dades“. No sabria dir si em va agradar o no i també em pregunto si calia modernitzar tant aquest text de Caterina Albert. De tota manera, aquestes propostes sempre són benvingudes perquè enriqueixen la programació cultural.

En acabar la funció, Neus Pàmies va llegir un fragment del manifest contra la violència del TNC: “Ens agradaria no haver de dir-ho i repetir-ho, però el món és un lloc hostil per a les dones. Tolerància zero amb la violència masclista”.

En nom propi i de tot l’equip d’Espectáculos BCN ens sumem al contingut del manifest i donem suport a les accions en contra de la violència de gènere.


  • El que més m’ha agradat: la intensitat del text de Caterina Albert i la fidelitat lingüística a l’original.
  • El que menys m’ha agradat: l’ús de la megafonia que distorsiona la veu de Neus Pàmies.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *