El Romea presenta L’adversari, que es va estrenar l’octubre a Temporada Alta amb molt bona acollida. Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Carrère, dirigida per Julio Manrique i adaptada per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. La interpreten dos grans actors: Pere Arquillué i Carles Martínez.
L’adversari es basa en fets reals: l’assassinat d’una família el 1973
Què s’amaga darrera de l’aparença anodina de l’home que va ocupar les portades dels diaris el 1973 per haver assassinat la seva família (dona, fills i pares)? Mentires i més mentides. No era metge, ni tampoc investigador de la OMS, ni tenia tracte preferent per invertir el capital dels altres. Tota la seva vida era fum i la por a ser descobert per les persones a qui se «suposa» que estimava el va portar a un cruel assassinat. Va intentar suïcidar-se, però finalment el van detenir i jutjar.
L’adversari ens explica com el periodista Emmanuel Carrère s’interessa pel tema i decideix escriure un llibre. El paral·lelisme amb el colpidor relat de «A sangre fria» de Truman Capote en què dos desconeguts assassinen brutalment una família de Texas és evident. La diferència rau en què Capote prefereix no ser present a l’obra malgrat la seva implicació personal mentre que Carrère es converteix en un dels personatges de L’adversari.
El periodista va dedicar set anys a entrevistar familiars, amics, l’amant, va assistir a les vistes judicials i va llegir les nombroses caixes del sumari. Tot aquest material documental serveix per oferir-nos una idea del que va passar per la malaltissa ment de Jean Claude Romand.
Una obra de tipus documental
Resulta interessant l’estructura narrativa de L’adversari. Com si fos un puzzle barreja els pensaments i accions de Jean-Claude amb els testimonis de Carrère, del seu millor amic que actua com a mirall i de múltiples personatges de l’entorn de l’homicida: la dona Florence, els dos fills, el jutge, la mare i el pare, el sogre, l’amant Corinne,.. L’adversari té molt de teatre documental.
També és interessant la narració cronològica dels fets que ens ubica en temps i espai gràcies a les lletres sobreimpreses en pantalla en què també es projecten els actors. A mesura que s’acosta la data dels fets (el 1973), augmenta el nostre interès.
Grans interpretacions de Pere Arquillué i Carles Martínez
Pere Arquillué ja ha demostrat abans la seva capacitat per interpretar diversos personatges, masculins i femenins, a «El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc«. A L’adversari ho torna a fer. Amb petits canvis d’entonació i maneres és capaç de fer tots els papers de l’auca. A més, els seus personatges femenins aporten un toc de comicitat a aquesta tràgica història que s’agraeix.
Carles Martínez interpreta Jean-Claude Romand. L’home que es va deixar arrossegar per l’efecte bola de neu de les seves mentides. Comences per una de petita, insignificant, i ja no pots parar. Tota la seva vida és una gran mentida de la qual ja no pot escapar.
L’adversari és el retrat psicològic d’un assassí
Més enllà del relat dels fets, però, L’adversari és el retrat psicològic d’un assassí, que inclou episodis de la seva infància (potser per justificar-lo?). Un home sense personalitat, gris i anodí, en qui tothom confia però capaç de matar els éssers estimats perquè no pot d’enfrontar-se la seva decepció.
Carles Martínez interpreta el paper d’una forma tan convincent que tenim ganes de sacsejar-lo amb força i dir-li: però què estàs fent? Una gran interpretació, intueixo que més difícil del que sembla.
Com diu el dossier de premsa «… va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades». Salvant les distàncies, ens recorda l’obra que encara podeu veure a la Biblioteca de Catalunya «Els ulls de l’etern germà» en què la mirada dels altres condiciona les accions del protagonista.
La trama de L’adversari es desenvolupa en un únic espai. Una sala d’estar que, amb canvis de posició dels mobles, passa a ser la casa de Jean Claude o la dels seus pares, la del seu amic, el restaurant on sopava amb la seva amant o el jutjat. Fins i tot un cotxe.
Arribats a aquest punt, se’m planteja un dilema. L’adversari es basa en un bon text i compta amb les grans interpretacions de Pere Arquillué i Carles Martínez però, malgrat això, vaig trobar a faltar intensitat i més canvis de ritme, i al final se’m va fer pesada. Amb 20-30 minuts menys, potser hauria guanyat. Tampoc hi van ajudar les dificultats de visibilitat i audició des del lateral de la sisena fila on seia. De vegades no som conscients de com aquestes coses influeixen en la percepció d’una obra.
En definitiva, encara que L’adversari no em va acabar de convèncer, crec que és una obra que val la pena de veure. Com diu Julio Manrique al dossier de premsa:»… en l’interior de cadascú de nosaltres hi ha una finestra oberta a l’infern. Un adversari. Algú que té por de decebre, de no ser aquell que els altres esperen que sigui».
- El que més m’ha agradat: les interpretacions de Pere Arquillué i Carles Martínez.
- El que menys m’ha agradat: en algun moment l’he trobat massa plana.
