[usr 4 img=»03.png»]
El Teatre Romea ens porta un text clàssic: Muerte de un viajante. Un text d’Arthur Miller que, no importa els anys que passin, sempre ens diu alguna cosa. Els bons textos clàssics són eterns.
Muerte de un viajante de Arthur Miller llega al Romea con Imanol Arias como protagonista
Muerte de un viajante ens explica la vida de Willy Loman, un viatjant que ha arribat a vell i que pensa en retirar-se. El seu somni és viure a la casa que encara està pagant amb la seva dona i els seus dos fills, Biff i Happy. Però una cosa és el que un somia i una altra la realitat que, tossudament, s’interposa entre el que ell vol i el que és.
En Willy viu en el seu món, on ser simpàtic i agradable ho és tot. On ser agraciat, obre portes. Un món on cal ser el número 1 per triomfar. I ho inculca als seus fills. I els seus fills el creuen a ulls clucs…. fins que en Biff descobreix la cara obscura del seu pare. Al Biff el món se li esfondra.
Només en l’enterrament del Willy descobrim que tots els amics i coneguts dels que tan parlava, no existeixen. En Willy no li importava a ningú. I era incapaç de valorar a aquells que sí l’apreuaven i són al seu funeral.
En Willy vivia com ara viu molta gent, amb molts amics a les xarxes… molts amics irreals, en un món irreal.
Una bona posada en escena
Una escenografia molt bonica. En grisos, blanc i negre. Amb projeccions de fotografies a la part alta de l’escena, que no distreuen de l’acció però ajuden a crear noves localitzacions. Parets de totxo i cadires, amb quatre entrades. I res més.
El vestuari també reforça la paleta de colors, que sembla que tot sigui blan i negre.
Aquest muntatge gaudeix d’una escenografia excel·lent i un disseny d’il·luminació molt ben treballat que ho acaba de completar de forma subtil i alhora molt explícita.
Una acurada direcció i interpretacions bones
La direcció de Rubén Szuchmacher sap treure profit dels actors. Imanol Arias passa de vell a jove en un moment, davant nostre, amb un canvi de moviments, de veu i, sobre tot, de postura. El mateix podem dir de Cristina De Inza. Els seus canvis d’edat, segons les escenes, també estan molt ben fets.
Jon Arias i Carlos Serrano-Clark interpreten de forma correcta en Biff i en Happy. Potser caldria treballar més en aquest cas la vocalització i la projecció de la veu.
Miguel Uribe, Fran Calvo i Susana Garachana fan els papers secundaris. I ho fan bé. Són molt solvents i es nota la professionalitat. Les seves interpretacions estan molt ben integrades en el muntatge. Són secundaris i no volen ser el protagonista. I fan uns secundaris molt bons.
Muerte de un viajante és un text de finals de la dècada de 1940. I, malgrat això, ens hi podem veure reflectits. És una petita tragèdia quotidiana, la vida d’una família amb les seves alegries, tristeses, baralles, amb els seus somnis… i amb els seus malsons. Fet i fet, com ara.
Muerte de un viajante, al Teatre Romea, és un obra que cal anar a veure. El text ens hi convida, però el muntatge, l’embolcall del text, també ens agradarà.
- El millor de l’obra: l’escenografia i la il·luminació. Uns dissenys excel·lents.
- El pitjor de l’obra: Els actors joves no acaben de vocalitzar ni projectar bé la veu i hi ha moments en què es perden els seus diàlegs.
