Crítica: Rita – La Villarroel

5 out of 5 stars (5 / 5)

A La Villarroel hi podem tornar a veure Rita. I què és Rita? Doncs és una comèdia… però també té drama… és divertida… però també és agre… és un text àgil i fresc que ens planteja preguntes incòmodes i que ens fa reflexionar, mentre ens fa riure. La Marta Buchaca ha escrit un text que sembla fàcil i no ho és gens.

Rita a La Villarroel, un text divertit, dramàtic, agre i dolç

En escena, la Mireia Portas i la Sara Espígul, la Montse i la Júlia. Dues germanes ben diferents que es veuen abocades a prendre decisions desagradables, d’aquelles que ningú no vol prendre.

“Ets incapaç de prendre cap decisió!”

Per una banda, la gossa. La Rita. Té 10 anys i està molt malalta. El veterinari ha dit que, el millor que poden fer per ella, és sacrificar-la. La Rita és de la Martina, la filla de la Montse. La Montse no li vol dir res a la Martina. La Júlia pensa que la Martina té dret a saber què diu el veterinari. Cal decidir què fan.

“Jo no sóc com tu!”.

Per altra banda, la mare. La Rita. Una dona que està en una residència. Té Alzheimer i la seva vida s’està acabant. No es pot fer gran cosa més… llevat de sedar-la. Però això també depèn de les dues germanes. Cal decidir què fan.

“La Rita té una malaltia incurable i ens l’hem de carregar.”

El text i la direcció ens mostres dues dones amb vides i trajectòries molt diferents que, malgrat tot, s’estimen molt i es necessiten i es busquen per parlar, per discutir, per barallar-se… per reconciliar-se.

Amb el públic a banda i banda, l’escena és buida al mig, però té els caps plens de trastos, com si algú hagués buidat un pis i ho hagués deixat tot amuntegat. Però els trastos no hi són només per ambientar. També fan servei a Mireia Portas i Sara Espígul: d’allà en treuen els elements que fan servir a cada escena.

Una música alegre ens marca també el canvi d’escena. El disseny d’il·luminació, molt encertat, fa que les  escenes es fonguin amb la il·luminació, de forma suau, i també crea espais lluminosos per delimitar zones per a les dues intèrprets.

Sara Espígul i Mireia Portas fan una interpretació molt fresca, molt natural, molt viva. Sabem que estan actuant… però no es nota. Podríem pensar que estem veient-les des de casa nostra, a través de la finestra. La Marta Buchaca ha fet una bona direcció i no hi ha gens d’exageració ni sobreactuació. Sara Espígul i Mireia Portas passen de la comèdia, a la tragèdia i al drama amb fluïdesa… i a cada moment li donen la intensitat necessària. Ho broden.

“Estimar ha de ser això, també, fer que qui s’estima, deixi de patir.”

Rita, a la Villarroel, és un molt bon muntatge, ben dirigit i molt ben interpretat que ens farà plantejar-nos  què és la mort, com la vivim, com la gestionem, com estimem, com decidim, com ens relacionem… i molts altres temes que, com si res, van sorgint durant el text. Un muntatge rodó.


 

  • El millor de l’obra: El text, la direcció, les interpretacions.
  • El pitjor de l’obra: Malgrat el bon disseny d’il·luminació, de vegades, la penombra no ens deixa gaudir del tot el muntatge.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *