Crítica: Sóc el vent – Teatre Akademia

Consulta la cartellera teatral de Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

Al Teatre Akademia hi podeu veure un diàleg gairebé socràtic… Sóc el Vent. Un text on dos homes Hans Richter (Un), Manel Barceló (L’altre), tenen una conversa on Un respon les preguntes de l’Altre. Unes preguntes i unes respostes que són com una recerca d’alguna cosa que no sabem ben bé què és, però que intuïm que tard o d’hora trobarem.

“Ho vaig fer.”

Sóc el vent arriba al Teatre Akadèmia

Un i Altre es burxen, cadascú a la seva manera. Un, amb les seves respostes, de vegades molt clares, de vegades molt confuses, amb més d’un sentit… de vegades amb respostes que també són una pregunta.

I Un, que pregunta i pregunta, preguntes breus, que recullen el que diu l’Altre, per tornar-hi, per acarnissar-s’hi, per jugar amb les respostes…

Els dos juguen a fet i amagar amb el seu diàleg.

“Paraules, només són paraules.”

L’ escenari és gris i blanc, amb una escullera al fons, i una caixa de fusta gran, al bell mig de l’escenari, que és la barca però que, a primer cop d’ull, sembla un taüt en una sala de vetlla. Un sotrac visual només entrar al teatre.

La il·luminació sembla que passi del dia, al capvespre, a la nit… per acabar en les escenes finals amb un joc de llums que fa que els dos actors semblin dibuixos d’un còmic pop. La il·luminació recrea l’escenari com si fos una vinyeta dibuixada i dona molta força al final de l’obra.

“…. quan la paraula ha estat dita, es torna tan pesada que m’arrossega avall, m’estira, m’enfonsa….”

Hans Richter i Manel Barceló estan molt bé en el seu paper de dos amics, que potser no ho són tant. O de l’alumne i el mestre socràtic, el que respon i el que pregunta. Amb una fredor que sembla que s’encomana del mar on naveguen, tenen una conversa que ens fa intuir que hi ha molt més sota les paraules del que ens estan dient.

“…quan ja ets una roca, llavors… llavors no dius res…”

Els dos actors, amb un to gèlid, van parlant amb frases que deixen les coses a mitges. Ells saben el que nosaltres no sabem. Juguen al gat i a la rata amb nosaltres. El que diuen, com ho diuen, i com ens ho fan arribar… fa que nosaltres també ens sentim aclaparats per l’oceà gris, boirós i amenaçador que els envolta. Un mar que només apareix visualment, i per un breu moment, al final de tot. I, quan apareix, en podem sentir l’olor de salabror!

“Soc el vent!!!”

Marc Chornet ha dirigit amb molta elegància aquest muntatge. No li ha posat guarniments, ni excessos… ha deixat el text gairebé nu, en mans de Manel Barceló i Hans Richter, perquè ens l’ofereixin a nosaltres.

Soc el vent, al Teatre Akademia, és un text inquietant que ens manté hipnotitzats fins al final.

“Ve a ser així, les paraules agafen pes…”


  • El millor de l’obra: el text i la interpretació de Hans Richter i Manel Barceló.
  • El pitjor de l’obra: la música, que no aporta res al muntatge. La interpretació de Hans Richter i Manel Barceló ja dona prou intensitat al muntatge, i no cal accentuar-la amb la música.

Nicolas Larruy

El teatre m’agrada des de què tinc memòria. De ben petita ja anava a veure el Cicle de Teatre per a Nens i Nenes de Cavall Fort, al Romea… i ja no he deixat de gaudir del teatre. Per a mi, el teatre és salut, és felicitat… és vida! Actualment, a més de col·laborar a Espectáculos BCN, i de dedicar temps al teatre amateur, faig de jurat a la Mostra de Teatre del Raval i al Concurs de Teatre del Foment Martinenc; també col·laboro a Ràdio Montornés.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.