Crítica: Un enemic del poble – Teatre Gaudí

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

El Teatre Gaudí aposta per Un enemic del poble, un clàssic molt potent, d’aquells que no deixen indiferent. I ho fa de la mà d’una companyia de gent molt jove, la Companyia Amfitetatre.

Un enemic del poble, un clàssic que es pot veure al Teatre Gaudí

La història és prou coneguda. Thomas Stockmann, metge, és germà de l’alcalde de la ciutat. Una ciutat que ha florit econòmicament gràcies a un balneari que va ser idea del Dr. Stockmann. Però ara, el Dr. Stockmann ha descobert que el balneari és d’aigües podrides. La lluita entre el que ell creu que s’hauria de fer i el que creuen els poders fàctics del poble ha començat.

“Si això es fa públic arruïnaràs la teva ciutat”.

La Companyia Amfiteatre ha adaptat l’obra i l’ha reduït gairebé al seu esquelet, però ha ressaltat en el muntatge la manipulació de la informació per part dels que ens governen, ja sigui de forma visible, o en l’ombra.

“T’has parat a pensar quants diners perdríem?”

En aquest muntatge veiem com els poders econòmics ens fan anar com titelles per allà on volen, ens donen la informació en comptagotes, esbiaixada… perquè acabem pensant que el que ens proposen ñés el millor.

“El públic ja en té prou amb les idees velles, bones i provades, que són bones.”

Bon treball tècnic: escenografia i vestuari

L’escenografia té un molt bon disseny. Un espai petit, reduït, en forma de piscina plena d’aigua, és el lloc on passa tota l’acció. Els mobles del voltant aniran a parar, d’escena en escena, dins l’aigua, tapats amb uns plàstics enormes.

La imatge ens fa venir al cap totes les vegades que hem vist un riu, llac, embassament… ple de pol·lució, brut, deixat. Podrit. La il·luminació i la música, van molt ben lligades amb l’escenografia. I el muntatge de diapositives, com si fos un treball de la ESO és ben còmic i un contrast punyent amb el que s’hi explica.

El disseny de vestuari és un encert. Colors terra i capes de roba que els actors es van treient mentre es treuen les caretes.

Bernat Borràs (Peter Stockmann),  Jan Casablancas  (Tomas Stockmann), Albert Castaño (Billing i Aslaksen), Pau Colomer (Hovstad ) i Marta Rodrigo (Katrina Stockmann) ens interpreten aquesta història mentre fan que el públic s’hi senti implicat. Unes interpretacions correctes. Correctes però que ja apunten a molt més amunt.  Ara els falta encara controlar el tempo de la paraula, no córrer tant quan parlen, i dominar l’art de la pausa.

La direcció de Tom Colomer fa que el text tingui molta força i ens ofereix un final angoixant que, juntament amb la lliçó magistral sobre la informació manipulada, ens fa sortir del teatre pensant que hem de ser més crítics amb tot.

Un enemic del poble, al Teatre Gaudí, és un muntatge que s’ha de veure. Un text que mai no passarà de moda perquè ens va a burxar allà on no ens agrada: en la nostra comoditat rutinària. I també s’ha de veure perquè l’interpreten cinc joves en els que hi veiem molt de futur.


  • El millor de l’obra: el text. I també veure cinc joves actors, que semblen nous de trinca, en un muntatge difícil i arriscat. S’hi arrisquen… però el món és dels valents!!!
  • El pitjor de l’obra: Malgrat que les interpretacions són bones, al moment de dir el text els intèrprets sovint anaven accelerats i es trepitjaven. Un treball més acurat en la dicció i en la pausa, i ja ho tindrien.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *