Crítica: Un enemic del poble – Teatro en BCN

Crítica: Un enemic del poble – Teatro en BCN
¡Puntúame!

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 8 sobre 10

Un enemic del poble del Lliure és un text molt important, potent i espectacular… que, en aquesta ocasió, han adaptat al moment actual. I el text ho suporta bé, perquè parla de temes que afecten els homes des de que viuen en comunitat… i va per llarg. Ens parlen de la pol·lució, ens parlen de contaminació, ens parlen dels interessos generals, dels interessos propis… ens parlen de l’aigua, que és per tot arreu, però ens podrien estar parlant també de la corrupció que també hi és. Del preu que tots tenim, encara que ens pensem que no, que nosaltres mai! De la manipulació de la premsa. De la manipulació del poder. Després d’haver programat Frank V, una opereta sobre els bancs, trobo que és molt bona idea tornar a representar Un enemic del poble. Aquí, a més dels diners, ens parlen de política, de tradicions, de relacions personals, dels interessos individuals, del bé comú…

És gairebé una obra coral amb un solista, en Pere Arquillué, que ens presenta un Dr. Stockmann visceral, vibrant, i que sembla que gairebé sempre estigui enfadat amb tot i amb tothom. Cal destacar, especialment, en Roger Casamajor. El seu Pere Stockmann, sibil·lí, manipulador… amb els seus col•laboradors, amb la premsa, amb la gent… exercint de polític que està permanentment en campanya. Que arriba a perdre els papers quan discuteix amb el seu germà però que, és capaç de posar els seus propis interessos per damunt de tot. Fins i tot d’aquells que se l’estimen. Broda el paper. És convincent. I si hi haguessin votacions, li donaríem el nostre suport.

En Jordi Martínez, en el seu paper de representant dels comerciants, capaç de donar la raó a tothom i després tirar-se enrere, sense que li tremoli el somriure plastificat que es planta a la cara, en Santi Ricard, com a director d’un diari que pretén ser independent però que acaba venent-se emparat en l’excusa de donar allò que volen els seus lectors; Mònica López, periodista amb idees de justícia que acaba vençuda pels fets. Tots acompanyen en Pere Arquillué i en Roger Casamajor, com un cor d’una tragèdia grega.

Aquest aire de tragèdia grega sembla que també es vol mostrar en l’escenografia, amb un escenari que sembla un teatre grec, amb les grades mirant al públic i un petit escenari al mig. És una escenografia impactant però que ofega l’espectacle.. Una pantalla gegant complementa el muntatge, però no aporta res de nou. Amb el punt focal situat al mig de l’escena, una pantalla gran elevada, distreu. Llevat de l’escena que es desenvolupa a platea (idea que també havien portat a terme, Les Antonietes amb la seva adaptació del text, Stockmann, ara ja fa uns quants anys), la resta de l’obra es situa al bell mig de l’escenari. La resta de l’espai, amb filmacions que van canviant segons el tema que es tracta, està infrautilitzat. Potser no calia una escenografia tan gran, i reduir l’espai escènic.

El vestuari , actual, perquè l’obra era actual. I fosc. I en alguns moments, el decorat es menjava els actors, perquè el fons i el vestuari tenien el mateix color. La il·luminació, en aquests casos, tampoc no hi ajudava massa. Les bones interpretacions i un text meravellós es mereixen una altra posada en escena.

 

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *