Crítica: Deliri a dos – Almeria Teatre

4 out of 5 stars (4 / 5)

L’Almeria Teatre porta a escena una obra del teatre de l’absurd: Deliri a Dos, d’Eugène Ionesco. Un text que, després dels mesos que hem passat, sembla gairebé visionari. Si algú li diu a Ionesco que nosaltres també ens hauríem de passar mesos tancats a casa, gairebé sense sortir… segurament no s’ho hauria cregut.

Deliri a Dos, teatre de l’absurd a l’Almeria Teatre

Una dona i un home són en una habitació. A fora hi ha guerra. Hi ha dos bàndols que es barallen. Però ells dos intenten mantenir una normalitat i una rutina, com si allò de fora no anés amb ells. Els sons de les bombes que cauen no interrompen les seves converses.

«Mai no ens posarem d’acord, ho sento.»

L’home i la dona parlen i juguen. De vegades, semblen adults, de vegades, semblen nens petits que es barallen per qualsevol cosa, que es persegueixen de forma juganera, que es burxen i també s’estimen… no s’estimen d’una manera apassionada… perquè la passió ja fa temps que ha desaparegut. S’estimen amb rutina, com la vida que tenen.

«La vida que m’havies promès i la vida que em dones.»

De mica en mica, però, la guerra anirà fent-se lloc entre els dos i no podran evitar-la.

«- Truquen a la porta del davant! – Se’ls emporten!»

Deliri a dos és un text que, fa uns anys, l’hauríem vist amb altres ulls. Ara, però, després d’haver passat mesos confinats, sense sortir de casa, amb una pandèmia al carrer (que vindria a ser la guerra)… ja no es pot dir que sigui teatre de l’absurd… perquè sembla més teatre documental. O potser sí, que encara n’hi podem dir teatre de l’absurd, perquè el que hem viscut (i estem vivint), tot plegat, sembla ben absurd.

«Jo també vaig abandonar els meus fills… no en tenia cap.»

Un escenari amb els elements imprescindibles per al text. No hi falta res, no hi sobra res. Una finestra encarada al públic que ens deixa entrar dins de la casa quan l’obren. Una il·luminació que es va adaptant a la intrusió progressiva de la guerra dins la casa, entre la parella…

Grans interpretacions

Dos adults vestits en pijama a totes hores… més que dos adults, a estones semblen dues criatures en una casa de colònies. Montse Puga i Òscar Intente fan unes grans interpretacions. Tots dos es mouen entre l’adult que pensa raonablement i una criatura amb una lògica que ens trenca els esquemes, entre la por i la tendresa, entre la ràbia i l’alegria.

Carlos Ulloa i Montse Bonet fan una breu aparició al final de l’obra. El duo es converteix en quartet i desmunta tot el que havíem vist fins aleshores.

Montse Bonet dirigeix molt bé aquest muntatge: ha sabut donar-li un bon ritme i ressaltar l’absurd del text amb l’absurd del comportament dels dos protagonistes. Un text que no és fàcil, i Montse Bonet l’ha fet accessible sense treure-li res de l’absurd original.

Deliri a Dos, a l’Almeria Teatre… teatre de l’absurd que ens mostra com n’és d’absurda la nostra vida. Literalment.

«El cargol i la tortuga són la mateixa cosa.»


  • El millor de l’obra: Montse Puga i Òscar Intente, que ens arriben a fer posar nerviosos amb les seves discussions absurdes.
  • El pitjor de l’obra: a estones, la il·luminació és massa fosca i es perden detalls de la interpretació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *