Crítica: El Papa, al Teatre Akadèmia

Cartellera de teatre en Barcelona

5 out of 5 stars (5 / 5)

L’abdicació del Papa Benet XVI en favor del cardenal Francesc, el seu etern rival a la cúria, és el tema central de El Papa que podeu veure al Teatre Akadèmia. Aquest va ser un fet del tot inusual que no havia passat des que el Papa Gregorio Xll va renunciar al càrrec el 1415.

L’obra està basada en el text d’Anthony McCarten, dirigida per Guido Torlonia i interpretada per Lluís Soler, Xavier Boada, Núria Farrús, Míriam Lladó i Marc Tresserras. Potser alguns de vosaltres heu pogut veure la versió cinematogràfica del 2019 «Los dos papas» interpretada per Anthony Hopkins i Jonathan Pryce.

El Papa simula les converses entre Benet VI i el cardenal Francesc

El Papa simula les converses entre els dos papes just abans de fer el relleu. La primera trobada al Vaticà dels dos prelats és força tensa perquè Francesc vol deixar el sacerdoci i retirar-se. Per la seva banda, Benet ha decidit abdicar i creu que, malgrat les diferències entre ells, el cardenal és el candidat més adequat. Els dos prelats tenen personalitats antagòniques i una manera diferent d’entendre el paper d’Església en la societat actual.

L’alemany Benet XVI és erudit i ambiciós, reservat i molt conservador. Desprestigiat per voler tapar els escàndols de pederàstia que es van fer públics durant el seu mandat. És contrari a qualsevol signe de modernitat com l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe, l’ús d’anticonceptius per al control de la natalitat o de preservatius per evitar l’amenaça de la sida… En canvi, el cardenal Francesc és un argentí d’origen humil, molt proper al poble, auster i amb un tarannà progressista i la ferma voluntat de reformar l’Església per atraure més fidels.

Un retrat psicològic de dues personalitats enfrontades

Però més enllà dels fets que explica l’obra, El Papa és el retrat psicològic de Benet XVI i el cardenal Francesc. Molt ben definit, no només pel text de McCarten sinó sobretot per les excel·lents interpretacions de Lluís Soler i Xavier Boada que fan molt creïble el seu personatge. Hi contribueixen també les dues monges (Núria Farrús, Míriam Lladó) que, amb les seves rèpliques, ajuden a definir millor el caràcter dels dos papes.

Lluís Soler manté un posat seriós, que trenca en comptades ocasions, amb la bona dicció que el caracteritza, un posat encorbat i vacil·lant que ens recorda molt un ancià de 87 anys, edat que tenia el Papa Benet quan va abdicar. El caràcter, maneres i complexió física li atorga el grau de majestuositat que demana el personatge. He pogut veure Lluís Soler a escena moltes vegades – com la temporada passada a Red i Birnam – i mai deixa de sorprendre’m la seva capacitat interpretativa.

Xavier Boada està esplèndid en el paper del cardenal Francesc. Es mostra més obert i relaxat. Amant del futbol i del tango com correspon a un bon argentí. No desitja honor ni glòria sinó només servir els seus feligresos. Tot en ell respira humilitat.

Excel·lents interpretacions i una posada en escena intimista

La posada en escena de El Papa està pensada per crear espais que afavoreixin la comunicació entre Benet i Francesc. Per aconseguir-ho, es projecten imatges en les parets de l’espai escènic. M’agradaria destacar l’íntima i quotidiana escena en què la pluja acompanya la conversa entre Benet VI i la seva antiga majordona. O la projecció dels murals del sostre del Vaticà que ens situen al claustre de la Santa Seu només amb un parell de bancs. El contrast entre Benet i Francesc també s’evidencia en el color de la seva roba: blanc i negre.

Podem dir que El Papa és la història de la relació entre dos rivals, amb visions contraposades de l’Església, que acaben per entendre’ns i crear una relació d’amistat més enllà de les seves idees. En el fons, encara de diferent manera, els dos lluiten pel benestar de tots els fidels d’arreu del món. Bon text, excel·lents interpretacions de Lluís Soler i Xavier Boada i una interessant i eficaç posada en escena que fan una obra rodona, digne de veure. No us la perdeu.


  • El que més m’ha agradat: els subtils canvis en l’evolució de la relació entre el Papa Benet VI i el cardenal Francesc.
  • El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural per vocació. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals i sòcia del Cercle de Cultura. M'encanta llegir i escriure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.