Crítica: He matat un tio – La Badabadoc

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

La Badabadoc ens porta He matat un tio, una comèdia d’humor negre. Negríssim. Una comèdia on una família com qualsevol altra es veu involucrada en uns fets extraordinaris.

He matat un tio, una comèdia d’humor negre arriba a La Badabadoc

A l’escena hi trobarem la Marta i l’Ernest, un matrimoni que ja fa temps que són casats, amb unes rutines i uns tics que ens són familiars, amb una manera de fer que mostra anys de convivència. I també la Juli, la filla adolescent, gòtica, passota, que està en aquell moment vital on res no li importa, on tot l’avorreix… especialment, els seus pares.

I sense que surtin a escena, coneixerem la Leti i en Mariano, els veïns. A través de la Marta viurem, gairebé en primera persona, el que passa a casa de la Leti i en Mariano, els veïns de la porta del costat, la millor amiga de la Marta.

Però mentre vivim aquesta història, tant sí com no perquè la Marta no ens dóna cap altra opció…

“He matat un tio.”

La confessió de l’Ernest. Un home aclaparat tant pel que ha fet com per la xerrameca sense aturador de la Marta.

A partir d’aquest moment, la vida familiar té un trasbals. Però la Marta és una dona amb recursos i decideix agafar el bou per les banyes. De confident passa a ser encobridora i còmplice… i, de passada, hi involucra la filla. I la vida continua com sempre, com si no hagués passat res… la Marta ens continua informant del que passa amb la Leti i en Mariano i la Juli intenta continuar la seva vida, al marge dels seus pares.

“He matat una tia.”

L’Ernest, aquell home apocat, que no faria mai a una mosca, servicial, amic dels seus amics… s’esbrava matant gent desconeguda. I la Marta, que s’hi va casar per estar amb ell en els bons i en els mals moments… què farà? I què faran la Leti i en Mariano?

“No sóc un assassí.”

Un text fresc, àgil i divertit que glaça la sang

El text de Daniel Dalmaroni és fresc, àgil, divertit… i glaça la sang. La Marta i l’Ernest són dues persones com qualsevol altra. No formen part de cap màfia, ni treballen a sou de cap criminal… són com aquells veïns que tots tenim, que de vegades ens demanen una mica de sal, amb els que fem sopars a la fresca amb la resta de gent del carrer… però un cop tanquem la porta de casa… sabem el que hi ha a dins de cada llar?

La direcció d’Adrián Venagli fa que la posada en escena tingui els tempos molt ben marcats, amb pauses en l’acció on es mostra el dia d’una família, una família com totes, que es baralla, que dina, que escombra, que va a comprar… que assassina gent…

“He matat una nena.”

Núria Colás (Marta), Paula Jiménez (Juli), Felipe López Miras (Ernest) i Jordi Rocaspana (psicòleg) interpreten amb solvència els seus papers. Potser caldria una mica més de naturalitat en algunes escenes, on el matrimoni té  converses que no acaben de treure tota la frescor del text. Els que tenen adolescents a casa trobaran en la Juli un reflex perfecte en tot: en posat, actitud, veu, manera de dir, moviments… aquell cansament suprem que els té agafats sempre…

Un escenari que és una sala menjador. Com molts. Tradicional. Un pis com qualsevol altre. Una família com qualsevol altra. Res d’especial… bé, llevat de si creieu que matar desconeguts perquè us treuen de polleguera és un fet extraordinari.

He matat un tio, a La Badabadoc, ens planteja una situació que ens ha passat a tots pel cap, de manera més o menys intensa… qui no ha tingut ganes d’escanyar a algú que ens treu de polleguera? Alguns ho pensem i només amb pensar-ho, ja ens relaxem… d’altres, com l’Ernest, necessiten anar una mica més enllà…


 

  • El millor de l’obra: El text. Divertit. Cafre. Fresc. Negre. Negríssim.
  • El pitjor de l’obra: Les interpretacions. Els falta la frescor que té el text.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *