Crítica: Las Chicas del Coro – Sala Aquarella

Consulta la cartelera teatral de Barcelona

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Las chicas del coro és una bretolada estupenda per passar una bona estona i sortir rient de la Sala Aquarella.

Las Chicas del Coro arriba a la Sala Aquarella, una comèdia divertida i esbojarrada

Un productor manipulador, el Sr. Martín fa que un trio de drag-queens sigui el cor d’una vedet. Dina, Leo i Cristal aniran amb Blanca Tonegra de gira pels pobles de la província. Són el número de la vedet en les festes majors.

Però el Sr. Martín té plans per a ell… i farà el que sigui per triomfar, i no li importa gens a qui trepitja. Una manera de fer que Blanca Tonegra ja havia emprat per arribar a ser una gran vedet.

“Si quieres ser una estrella, no hay reglas”.

Per a Leo, Dina i Cristal, el que compta és poder treballar en allò que més els agrada… però la intervenció del Sr. Martín acaba mostrant que cadascuna de les drag-queens té objectius diferents. Què es pot arribar a fer per triomfar?

Un viatge als anys 80

Un espectacle que recupera l’estètica llampant i acolorida dels anys 80, amb grans espatlleres, escalfadors, xandalls de pegats de colors… i que també ens porta els espectacles de plomes i lluentons de la revista. El disseny de vestuari és molt estrident, però molt ben triat per a aquest musical.

La música i les veus, també en directe rigorós són un luxe que cal gaudir. S’han d’aplaudir els muntatges que aposten per la música en directe. I, en aquest cas, encara més perquè les 8 veus estan molt ben acoblades.

La tria dels intèrprets també ha buscat que les veus combinin bé i és nota que hi ha molt treball al darrere de cada cançó. La música en directe, que no ens deixa en cap moment, és un al·licient més per gaudir d’aquest muntatge. El mix de cançons dels anys 80 us farà ballar!

L’escenografia, amb pocs elements, aconsegueix mostrar-nos els diferents escenaris de l’acció. Una escenografia que apareix i desapareix de forma fluïda.

Un text divertit i bones interpretacions

El text de Ferran González i las Fernandas és molt divertit i crea moments de mota complicitat amb el públic. Un text que es mou entre el musical, la revista, les bandes de nois, la música dels anys 80, la balada, el culebrot més intens, el ell/ella/elli/ello/elles/ellis… Un text que, en algun moment, vol ser reivindicatiu… però que acaba diluint la reivindicació entre els lluentons.

“Yo soy quién soy y jamás me voy a esconder”

Juli Bellot, Benjamí Conesa, Xavi Duch, Esther Peñas, Javier Prados i Miguel Ángel Sánchez interpreten amb solvència els seus personatges… canten i ballen i ho fan molt bé. Són uns tot-terreny damunt l’escenari. Volen que passem una bona estona i ho aconsegueixen. Al piano, Caterina Clos, fa que la música sigui un fil conductor de tot el muntatge.

La direcció de Rubén Yuste aposta més per l’histrionisme en el muntatge i en l’exageració, però això ja quadra amb el text. Un muntatge que es mou entre la brillantor dels lluentons i un fons negre d’ambició. Un muntatge on el director ha primat els lluentons per damunt del drama, la sobreactuació per damunt de la contenció. Però hi ha moments on potser caldria afluixar la brillantor i els lluentons, i deixar que el drama i la tensió ocupin tot l’espai.

Las chicas del coro és un musical que us farà riure. Hi podeu buscar un rerefons, si voleu… però no cal. El muntatge de la Sala Aquarella pretén fer-nos passar una bona estona i ho aconsegueix.


  • El millor de tot: la música i les cançons en directe. Bona combinació de veus, bona interpretació.
  • El pitjor de tot: La direcció aposta per l’histrionisme exagerat. El text ja ho porta. L’histrionisme del muntatge més l’histrionisme del text queda massa exagerat. El dia de l’estrena, el so de sala era excessivament alt i arribava a ser estrident. Una regulació del so, us farà gaudir de tota la música.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *