L’Héroe – Teatre Nacional de Catalunya

Consulta la cartellera de teatre de Barcelona 

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

El Noi Gran torna de la guerra de Filipines. Torna condecorat per haver fet una gran proesa durant la guerra. Al poble, l’esperen els seus pares, el seu germà, les autoritats, els amics…

L’Héroe arriba al poble i, de seguida, les autoritats se’l fan seu. La família queda en segon terme. De mica en mica veiem com aquest Héroe acaba menystenint la família i tot allò que la família valora, per endinsar-se en el seu nou paper d’Héroe de guerra. Algú que es mereix tots els honors. Indiscubtiblement.

L’Héroe de Santiago Rusiñol arriba al TNC

L’Héroe és un text de Santiago Rusiñol clarament antibel·licista. Un text on Rusiñol fa servir la sàtira i l’exageració per fer una dura crítica de la guerra i del que la guerra fa a les persones. En aquest muntatge del TNC, aquest antibel·licisme queda molt diluït. Més que un al·legat contra la guerra, sembla un resum de La Saga dels Rius… una història familiar al voltant d’un teler, on les noves generacions no saben mantenir allò que van fer els seus pares.

«Els del teler són els heroes!»

El text, tal com està escrit originalment, és prou dur com per no haver de fer-hi cap canvi. És un text molt fluid que, de mica en mica, ens va descobrint L’Héroe i la gent que l’envolta. Al TNC n’han fet una adaptació que no calia. Han mantingut el llenguatge original de Rusiñol, amb el seu català preFabrià, cosa que s’agraeix, però no han sabut mantenir la crítica antibel·licista del text original.

«Ell (el teler) m’acompanya com si fos una guitarra; i sempre, catatric!, llençadora amunt, i catatrec!, llençadora avall, un gaudeix i es guanya la vida.»

L’escenografia és dispersa. Un munt de matolls mig vius mig morts i un envelat amb estructura d’alumini (no en tenien de fusta?), és tot el que hi ha a escena. L’envelat farà diferents funcions i ens hem d’anar guiant pel que diuen els personatges per entendre-ho. De vegades, més que una obra de teatre, sembla un joc de pistes.

«Després vaig saber que no sé què havia fet, alguna gran cosa, i el vaig veure a l’embarcar-me.»

L’adaptació d’aquest clàssic català a un muntatge és contemporani no s’ha escapat de la moda de posar un micròfon a escena i d’afegir-hi cançons. Calia? Si no hi ha un micròfon a escena, és que no és prou modern? Ni el micròfon ni les cançons no aporten res al muntatge, més aviat, distreuen.

El vestuari no acaba de ser definit. Al començament ens apareix una camisa hawaiana… després els personatges van vestits de manera dispar: hi ha roba típica catalana de gala amb roba més senzilla, el militar (sergent de carrabiners al text original) sembla que sempre va vestit de gala, el jutge de pau i el secretari sempre duen la banda d’honor… hi ha una barreja que difumina qui és qui.

«Allí s’espavilen; allí aprenen d’estimar la baralla obligatòria, l’honor, la bandera, etcètera, etcètera.»

El repartiment és extens. El TNC compleix amb la seva funció de programar teatre català, clàssics, i de no estalviar pressupost en els muntatges. Cal destacar a en Manel Barceló i Rosa Renom (Andreu i Carme), dos personatges per on es pot palpar el pas del temps i el canvi de situació que pateixen. Al capdavant, en Javier Beltrán que no acaba d’encertar el to de seu personatge.

L’Héroe de Santiago Rusiñol al TNC és l’oportunitat de gaudir d’un clàssic català, que en tenim i en tenim molts. De poder gaudir d’un text que no necessita gaire res perquè ja és prou potent per si sol. La direcció de Lourdes Barba no acaba de fer brillar el missatge àcid i dur del text original però, almenys, ens fa gaudir del teatre de Rusiñol. Cal donar valor al que tenim a casa.

«La vida, el teler»


  • El millor de l’obra: veure un Rusiñol en escena. Cal que en siguin més.
  • El pitjor de l’obra: la moda de «modernitzar» els muntatges que, més que una moda, sembla una plaga.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *