Consulta la cartellera teatral de Barcelona
Ángela Palacios ens torna a demostrar la seva capacitat d’explicar, a través del clown, del teatre còmic, dels muntatges expressius, que es pot parlar de tot en un escenari. Salve Regina, a la Badabadoc, li serveix per parlar de la maternitat. Quina? Totes: la desitjada, la imposada, la que es persegueix i no arriba, la que decep, la que omple d’energia…
Salve Regina, una obra que parla sobre la maternitat
A Salve Regina, Regina (Ángela Palacios) ens explica el seu desig per ser mare... i tots els entrebancs que es troba per ser-ho. Però també ens explica les pors davant de la maternitat.
“No estoy bien, y lo peor de todo es fingir que estoy bien.”
En un escenari completament rosa, la maternitat deixa de ser un món de color de rosa per convertir-se en una cosa tangible, real… i plena de punxes.
Un carro ple de ninos li serveix per anar donant forma a les diferents històries relacionades amb la maternitat: són els seus personatges, els seus companys de teràpia, la gent que es troba, els metges, pacients… Com la canalla quan juga a nines i fa que les nines estiguin “vives”, així ho fa Ángela Palacios. Una dona que vol ser mare, una nena que juga a nines.
“¿Sabes qué también cumplen años? Tus ovarios.”
Un espectacle que fa participar al públic, de forma indirecta. Nosaltres també som companys de teràpia, mares que esperen, terapeutes, amigues…
Un muntatge on Regina acaba desapareixent per donar pas a Ángela Palacios en un final que trenca amb el festival que hi ha hagut fins al moment. Un moment de reflexió que no sembla lligar massa amb el que s’ha vist fins aleshores. Si ens hem de quedar amb alguna part de l’espectacle, ens quedem amb la Regina. La reflexió final la pot fer el públic a partir del que Regina ha viscut i ha explicat.
“El miedo nos lleva a lugares donde no encontraréis la luz.”
La música de Vivaldi, Madonna, de The Ronnettes, i Salve Regina, i un disseny d’il·luminació que es mou entre la psicodèlia i un espai zen acaben de donar forma al muntatge.
Salve Regina, a la Badabadoc, ens parla de la maternitat sense pèls a la llengua. Un monòleg que ens fa pensar en un fet que sembla tan fàcil i a l’abast de tothom… i que només ho sembla.
“Necesito un poco más de tiempo… pero no hay tiempo,”
- El millor de tot: Ángela Palacios. Una gran intèrpret que sap fer arribar emocions.
- El pitjor de tot: el final reflexiu de l’obra. No aporta res i trenca l’espectacle kitsch, còmic i àcid que s’ha vist fins a aquell moment.
No estic gens d’acord amb el que es diu sobre que «sobra la reflexió final». És una fletxa que va directa al cor. Vaig sortir plorant d’emoció, quan no sóc de les que ploren. Després de riure durant tota l’obra. A mi em sembla un truc final de màgia bén necessari, i d’agraïr. Perquè en l’humor també hi ha profunditat, intenció, i molta. Gran gran Artista.