Crítica: Un somni d’una nit d’estiu, de Parking Shakespeare

5 out of 5 stars (5 / 5)

Un somni d’una nit d’estiu és una de les dues cares de la moneda que Parking Shakespeare posa sobre la taula aquest estiu, com és habitual, al Parc de l’Estació del Nord. Amb l’altra cara intitulada Romeu i Julieta, l’opció còmica de la companyia tenia unes grans sabates de pallasso a omplir per poder fer balança. Diríem que el resultat és “de somni”, però ni els somnis són així de divertits.

Passar el millor Somni d’una nit d’estiu amb Parking Shakespeare

Que no intimidi el nom; les telenovel·les llatinoamericanes – o turques, que ara estan més de moda – de ben segur que s’han assegut a prendre nota de trames com les presentades a Un somni d’una nit d’estiu. I és que, si bé el llenguatge amb què Shakespeare les va escriure segueix sent el plat fort que el sector més acadèmic assaboreix en analitzar-les, la trama i els temes que tracta no són res de revolucionari, i alguns s’atrevirien a dir que fins i tot és força “ximpleta” la cosa.

I és que si us pensàveu que els embolics familiars i amorosos de la televisió d’un diumenge a la tarda eren embolicats, Shakespeare els escup a la cara amb les seves tres o quatre històries paral·leles que no acaben de trobar-se del tot fins al final. Un quadrat amorós amb angles indecisos entre quatre joves atenencs per un cantó, dues històries semi-mirall d’un casament en el món real i d’una ridícula venjança en el món de les fades per l’altre, i una història separada d’un grup d’actors molt peculiar assajant la seva obra pel casament. Tot plegat un pastís d’aquells amb tantes capes de colors diferents que l’únic que importa és que ens deixa deliciosament satisfets.

Unes interpretacions tan fantàstiques com el somni

L’estrella de l’obra són els actors. Qualsevol dubte de l’anomenat “weakest link” (el que vindria a ser la persona que no acaba d’arribar a l’altura) queda erradicat de soca-rel en veure el més que excel·lent treball de tots i cadascun dels intèrprets. Una bona comèdia no es pot agafar a mitges, és o tot o res, i els actors de Parking Shakespeare ho saben, miren l’humor als ulls sense cap mena de por, i ballen amb ell una dansa tan intensa que fa caure de cul a terra – literalment, en el cas de gairebé tots els personatges – i quedar arrebossats de la sorra del parc.

Des del trio impossiblement divertit de Sara Sansuan/Omar Sanchís/Joan Codina, fins al brillant quartet dels joves actors (Adriana Garcia i Quintana, Andrea Sanchez, Marc Domingo Carulla i Francesc Marginet Sensada), passant evidentment per José Pedro García Balada, Júlia Santacana, i Ricard Sadurní, el repartiment sencer és digne de tots els aplaudiments que el públic, molt encertadament, els ofereix i de ben segur seguirà oferint al final de l’obra.

Portar Shakespeare a Barcelona, amb integració cultural com cal

Majoritàriament, la comèdia és un gènere molt amable de veure, i Parking Shakespeare porten aquesta facilitat a l’extrem. Un somni d’una nit d’estiu és, certament, una de les comèdies més conegudes d’un autor l’obra del qual s’ha classificat eternament en el que va fer de trist i seriós, i el que va fer de graciós i esbojarrat. La història i el text són molt coneguts, i sembla que tan sols el nom que els signa ja hauria de garantir una part de l’èxit.

No obstant això, Shakespeare no arriba a Barcelona ni en visita de negocis, ni de turista. Shakespeare es desespera buscant un pis decent, i arrufa el nas davant del turista ignorant de torn, com un barceloní més. I és que Parking Shakespeare són capaços de renovar aquest somni recorrent, conservant l’essència shakespeariana reconeguda per tothom familiaritzat amb l’obra, però fent-la comprensible no només pel segle XXI, sinó pel segle XXI local. Feina com aquesta pot passar desapercebuda en obres ja tan consolidades, però tant el traductor Joan Sellent com la directora Sílvia Navarro Perramon i tota la resta de l’equip fan creïble que un senyor anglès de finals del segle XVI pogués conèixer els grans èxits de Bustamante. I això és gros.

El més difícilment controlable: l’espai escènic

Com mencionàvem a la nostra crònica, Shakespeare té una tradició molt llarga de fer gires per parcs d’arreu del món, i escoltar els seus textos a l’aire lliure potser ha arribat a cobrar una mena de simbolisme internacional que ja no es pot deslligar de la seva obra. Desgraciadament, això no impedeix les dificultats que acompanyen el teatre fora de les sales i al mig d’un espai públic exterior.

Els til·lers són els amics del públic, especialment en aquests dies de calor, i si passa un airet d’estiu, l’experiència és la mar d’agradable. Els enemics són els plors continuats d’un pobre nadó patint fora de l’espiral (probablement perquè no pot veure bé l’obra, però això ja són hipòtesis meves), o un cor d’amics cantant més o menys afinadament el “feliç aniversari” d’algú que probablement hagués apreciat anar a veure teatre com a regal.

Però no tot pot ser, ni per l’espectador, ni pels protagonistes d’aniversaris i nens ploraners, i els actors fan una feina remarcablement impressionant pel que fa a la veu. Malgrat puntuals moments desafortunats, les veus se senten i s’entenen perfectament, i realment s’ha de reconèixer aquest mèrit.

Pel que fa als graons de l’espiral, un coixinet o jersei que us faci ràbia ajuda molt a no acabar les dues hores amb el cos encarcarat, així que us avisem des d’aquí perquè no resulti cap problema.

I un últim consell: porteu algun bitllet a la cartera, que és bonic recompensar la felicitat que aporta la cultura i la feina ben feta. Especialment una que ens fa somniar i oblidar totes les nostres preocupacions fora del bosc durant uns minuts, com Un somni d’una nit d’estiu, de Parking Shakespeare.


  • El que més m’ha agradat: les interpretacions dels actors són sublims, i no m’hagués pogut imaginar una companyia de teatre ni amb més talent, ni amb més humor per complir aquesta tasca.
  • El que menys m’ha agradat: de l’obra, absolutament res. Dels graons de l’espai dels til·lers, la seva duresa que arruïnava una mica aquesta estona tan maca, però res que no es pugui solucionar amb una mica de prevenció de la part de l’espectador.

2 comentarios:

  1. Maravillosa. Fantastica! El ritmo parece desenfrenado! Pero es trepidante! No es la primera vez. Y espero no sea la última l el dia 6 vuelvo! Gracias! Por esos momentos inolvidables! Gracias!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *