Crítica: Una gossa en un descampat – Totes les coses que passen, passen per alguna raó

Nota: 10 sobre 10

La Clàudia Cedó ha escrit una obra molt personal. Ha escrit sobre ella mateixa i sobre la seva pèrdua. Un text que ens parla de la mort perinatal. Dur, trist… però al mateix temps, esperançador i optimista.

La Júlia està en un descampat. Un descampat ple de deixalles. Una altra Júlia, que només veu ella, intenta que vegi més enllà del descampat, que furgui en la memòria i reconegui l’espai i tot allò que veu, que reconstrueixi uns records que han quedat amagats i han deixat un espai erm i buit.

No et torturo. Només vull que estiguis bé.

Em recordo forta. Estic dèbil i fràgil.

Una gossa en un descampat, una obra de la Clàudia Cedó

La Júlia, de mica en mica, esperonada per l’altra Júlia, começa a recordar. A desgrat seu, reviu els dies en què li van dir que el seu embaràs no arribaria a bon terme, que hauria de parir un fill mort, que la vida que estava esperant no tenia possibilitats de viure. Els records comencen a aflorar, i les ombres negres es converteixen en records vius i feridors.

L’espai escènic és un descampat ple de deixalles, i alguns dels elements que es fan servir per recrear les escenes d’hospital.  “Això és com un desert. No hi ha aigua” diu la Júlia. I tampoc no hi ha aigua, líquid amniòtic, a la seva placenta. Els estris hospitalaris van entrant i sortint del descampat i acabem oblidant que ho és.

Una obra amb una qualitat interpretativa de gran nivell

A escena hi trobem en Pep Ambròs, l’Anna Barrachina, la Queralt Casasayas, la Vicky  Luengo, en Xavi Ricart i la Maria Rodríguez. Unes interpretacions molt sòbries que no converteixen el drama que estem veient en un circ, amb la dificultat afegida que la Vicky Luengo y la Maria Rodríguez s’intercanvien els papers de Júlia 1 i 2 en diferents dies.

Els dies senars, és la Vicky Luengo qui és la Júlia 1. Els dies parells, és la Maria Rodríguez. Una pirueta que permet veure dos registres diferents. Els personatges són els mateixos, la perspectiva i la forma d’abordar-los, no.

Les infermeres són com el cotó fluix que esmorteeix el cop.

L’obra més personal de la Clàudia Cedó, dramaturga de la Sala Beckett

La Clàudia Cedó, dramaturga resident a la Sala Beckett, estava escrivint un altre projecte quan es va haver d’encarar amb la decisió de tirar endavant o no el seu embaràs. Amb el fet de perdre el seu fill. I va fer el que sap fer molt bé: posar-hi paraules.

La direcció de Sergi Belbel permet posar la distància necessària a un text i convertir-lo en un muntatge ple de llum. Una gossa en un descampat podria haver acabat com un drama exagerat, lacrimogen i sense límits. Una molt bona direcció de Sergi Belbel fa que el text tingui la mesura justa i fa que es pugui palpar l’optimisme i l’esperança que el text traspua.

Una gossa en un descampat, a la Sala Beckett, ens parla de la mort quan esperem la vida. Però ens parla de tirar endavant, de trobar forces que no sabem que tenim fins que no les hem de menester, de la família, dels amics, de la gent que ens ajuda en els llocs més insospitats, dels metges i infermeres que estan allà per ajudar-nos i ho fan més enllà del seu deure… ens parla de les relacions que establim els uns amb els altres. I, sobre tot, ens fa veure que tots tenim un descampat ple de deixalles i que tots podem fer-hi neteja.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *