Crítica: Equus – Escenari Brossa

Crítica: Equus – Escenari Brossa
4.4 (88%) 5 votes

Valoració: 7 sobre 10

L’Escenari Brossa porta a escena un espectacle que, als anys 70, va ser tot un èxit: Equus. Un text escrit per Peter Shaffer a partir d’unes notícies al diari.

Un psiquiatra, Martin Dysart, rep com a pacient un adolescent de 17 anys, Alan Strang, que ha cegat 5 cavalls, tot buidant-los els ulls. El psiquiatra té massa feina per acceptar nous casos, però la magistrada Hester Salomon el convenç de què el tracti perquè creu que hi ha alguna cosa en el fons de la ment d’aquest noi, que mereix alguna oportunitat.

En les sessions entre el psiquiatra i el pacient, i les entrevistes amb la gent que ha tractat l’Alan (els pares, una companya de feina), Martin Dysart comença a trobar alguna escletxa. Una sessió amb hipnosi acabarà de descobrir el perquè de l’atac als animals.

Equus, un èxit dels anys 70 que torna a Barcelona

El text ens parla de temes que, als anys 70, formaven part del dia a dia de l’expressió artística: sexe, drogues, la religió, la imposició, l’autoritat paterna, la rebel·lia… un moment en el qual les malalties mentals van deixar de veure’s com un estigma i van passar a veure’s com a malalties tractables i curables.

«Equus està encadenat pels pecats del món.»

El text d’Equus no ha passat el sedàs del temps. Tot i que és un text interessant, es veu «demodé», es nota que s’ha quedat ancorat en un moment i un lloc que ja tenim superats i no aporta res. En veure’l, veiem que és un text ben construït, però notem que no ha envellit bé.

Interpretacions irregulars

Les interpretacions són irregulars. Carles Fígols és un Martin Dysart convincent. Un home que dubta del que està fent. Sembla que estigui al bell mig de la batalla entre la psiquiatria i l’antipsiquiatria. Ivana Miño és Hester Salomon, una magistrada que lluita per donar una oportunitat fins i tot a qui no sembla merèixer-la.

Dos personatges que es mouen entre la distància més freda i la necessitat de fer bé la seva feina, de ser justos. Mercè Rovira i Xavi Lite són Dora i Frank Strang. Ella, una dona obsessionada amb la religió. Ell, un home que es proclama ateu. Uns pares típics on la mare és la que s’encarrega de l’educació del fill i el pare és l’autoritat, la repressió.

«Ets l’única oportunitat que li queda a aquest noi.»

Els actors més joves no acaben de convèncer. Ni Lluís Arruga, en el paper d’Alan Strang, ni Júlia Ferré, en el de Jill Mason, no transmeten ni el turment de l’adolescent torturat pel que viu a casa… ni la frescor d’una noia que ja és una mena de hippie alliberada.

«-Tothom veu televisió avui dia. – Ah, sí? I què veuen?»

Andreu Lahoz ,“Cavall Diamant” és un punt i a part. Des de les seves plataformes en forma de peülla fa que aparegui un cavall a escena. Un actor amb un gran domini del cos, que sap moure’s com un cavall.

El decorat ens recorda les pel·lícules de por ambientades en cases antigues. Un espai amb finestres revellides, cortines esqueixades i brutes, runa, brutícia, pols… un espai que ens sembla tan vell com el mateix text. Un encert.

Ritme lent i massa pausat

La direcció de Denís Fornés no acaba de funcionar. El tempo de l’obra es fa lent. No hi ha res pitjor que veure el públic moure’s inquiet a la cadira perquè allò que passa a escena s’està fent massa llarg. L’obra no avança, s’entreté, es recrea en silencis i pauses que només alenteixen el ritme i no aporten res.

Anar a l’Escenari Brossa té l’al·licient de poder veure un text que, als anys 70 va fer furor. I que encara, en alguna reposició, ha tingut força èxit. Veure d’on venim teatralment ens fa entendre on som i cap a on anem.

«Equus, el meu únic fill engendrat.»


  • El millor de l’obra: les interpretacions d’Andreu Lahoz, Ivana Miño i Carles Fígols.
  • El pitjor de l’obra: el ritme, massa lent…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *