Crítica: Islàndia – TNC

Nota: 7 sobre 10

Hi ha obres de teatre que necessiten repòs i “Islàndia” de Lluïsa Cunllé és una d’elles. No us precipiteu a l’hora de donar el vostre parer.

El TNC inclou en la programació de la temporada 2017/2018 obres de la dramaturga catalana Lluïsa Cunillé, que ha publicat més de 50 obres i ha obtingut nombrosos premis com el el Ciutat de Barcelona de teatre (2005), el Premi Nacional de Teatre de Catalunya (2007) o el Premi Lletra d’Or (2008). Tot i el reconeixement rebut, és una autora poc coneguda que no es prodiga gaire en els mitjans de comunicació. La seva obra s’allunya dels convencionalismes teatrals, sovint supeditats a l’obtenció del vistiplau de productors i públic en general.

Des de l’inici ens adonem que no serà una obra fàcil, ni pel contingut ni per la forma. No fa concessions estètiques ni afegeix guarniments gratuïts. El que més sobta és la seva lentitud. Un ritme pausat – o millor dit, sincopat – on els silencis es dilaten més del necessari i posen a prova la paciència dels espectadors. Pensem amb confiança que la cadència anirà a més però no és així i es manté fins al final, amb escassos canvis de ritme. Se’ns acut que potser és una estratègia per centrar l’atenció en el text.

Islàndia” narra les vivències d’un noi de quinze anys que decideix viatjar des del seu país natal, Islàndia, fins a Nova York on viu la seva mare amb el nou marit. Durant el trajecte coincideix amb diferents persones que, d’una manera o altra, l’ajuden a trobar-la. Tots ells sofreixen les seqüeles de la profunda crisi econòmica que va afectar el món. Islàndia i EEUU, dos països tan allunyats geogràficament com propers en el seu patiment.

Podríem dir que “Islàndia” és com un viatge iniciàtic des de l’adolescència fins l’edat adulta. A través de múltiples preguntes, el jove no només troba la seva mare sinó que també descobreix les misèries del món i d’aquells que lluiten per sobreviure a la crisi. La seva ingenuïtat i excés de confiança el converteixen en presa fàcil de desaprensius (com la venedora ambulant o el client de Delamarche). Com diu Enric Juliana en el pròleg de l’obra “Un viatge trist, anguniós i incert en què cada episodi és una baula de la cadena de desconfiances”

Islàndia és una obra de conjunt en què intervenen deu actors, amb un resultat desigual. L’adolescent (Abel Rodríguez) és l’únic que apareix en totes les escenes. Algunes interpretacions són més encertades que d’altres: destaca la de Juan Carreras – sempre convincent -i Àurea Márquez en el paper de mare. Hi ha personatges (com el propietari de la gossera) tan sòrdids que no resulten gens atractius per al públic, més aviat al contrari. Ens deixen un regust amarg. Se senten maltractats pel món i actuen en conseqüència. Les expressions d’emoció o afecte són gairebé nul·les.

L’adjectiu que millor descriu el conjunt de l’obra és “eixuta” (d’acord amb una de les definicions del diccionari “sense res que li doni atractiu o sabor”) Hi trobem a faltar emocions, ànima.

Un dels trets, però, que distingeix “Islàndia” i la fa molt interessant és la seva estructura narrativa. La trama avança gràcies a les constants preguntes de l’adolescent (per què? on? quan? qui?), dels silencis i de les respostes dels companys de viatge o d’ell mateix que sovint són monosil·làbiques (sí / no). Semblen arrancades amb pinces, d’una en una, a poc a poc. Què passaria si en algun moment es trenqués la cadena pregunta-resposta? L’acció quedaria suspesa en el temps, sine die?

L’obra es divideix en diferents escenes (l’habitació d’Islàndia, el tren, el carrer, la gossera, la parada d’hamburgueses davant de Wall Street, l’hospital i l’església). Els llums es tanquen per fer el canvi d’escenografia mentre sona música d’òpera (l’adolescent vol ser cantant). L’escenari fred i desangelat es converteix en diferents espais de forma ben resolta, que combina molt bé amb la fredor de l’obra. Fins i tot sentim l’olor d’encens a l’església.

Atenent als discrets aplaudiments del públic, el més convenient seria no opinar – o fugir d’estudi, com deia la meva àvia – però he de dir que “Islàndia” em va agradar. Tot i la seva lentitud, que sempre em costa d’acceptar, no se’m va fer avorrida. El que sí convindria és ajustar algunes interpretacions massa planes i escurçar l’obra. Potser així seria més del gust de l’espectador, encara que intueixo que no és aquesta la voluntat de l’autora.

DADES TÈCNIQUES DE ISLÀNDIA – Sala petita TNC
Autora; Lluïsa Cunillé
Direcció: Xavier Albertí

Intèrprets:
Jordi Oriol (home), Paula Blanco (jove), Abel Rodríguez (noi), Oriol Genís (metge), Joan Anguera (viatger), Lurdes Barba (dona gran), Albert Prat (Robinson), Joan Carreras (Delamarche), Albert Pérez (client) i Àurea Márquez (mare).


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *