Crítica: Orsini al TNC

Crítica: Orsini al TNC
3.8 (76%) 5 votes

Nota: 10 sobre 10

El Teatre Nacional presenta Orsini: Un casament a la Cerdanya, un casament de luxe, en un entorn idíl·lic. Un casament on els convidats són testimonis d’una posada en escena on no hi falta de res. Els nuvis han preparat una festa que és un seguit de sopreses, perquè els convidats no tinguin un moment de repòs.

En Nico, la Cèlia i en Guillem fugen de la festa i l’aglomeració per anar a un prat, proper a la zona de celebració. Poc després s’hi afegeix Victòria, una cambrera que està en la seva estona de descans. Tots quatre entren en un joc on ningú no és el que sembla… i ens fan entrar en un joc on res no és el que sembla.

“El pastís a remolc amb tractor. Volien fer un casament diferent.”

La Cerdanya sembla ser un espai on es barregen portes a altres moments de la història i portes a altres realitats paral·leles. En Nico, la Cèlia, en Guillem i la Victòria van de moment històric a moment històric sense trencar en cap moment el fil del temps. Passen de realitat a realitat, fent que cadascuna d’elles sigui la que compta en el moment en què hi són. El muntatge aconsegueix que diferents moments històrics i diferents realitats convisquin simultàniament. Teatre que trenca la quarta paret, teatre dins del teatre, dins del teatre… Una pirueta perillosa i difícil que, a Orsini, surt perfectament.

“Si fos de veritat… tornaria a fer història en aquest crim.”

Victòria, la cambrera, o l’anarquista, o la nena que treballa en una fàbrica.. Nico, ell, o ella, o qui vulgui ser… Guillem, que explica històries i no se sap mai quina és certa i quina no… Cèlia, l’actriu d’èxit que és “artificial”… quatre personatges que es mouen per totes les realitats i s’adapten a cadascuna d’elles, de vegades, amb dubtes, de vegades assumint-ho tot.

I el públic també forma part d’aquest muntatge. El públic que és al TNC, o potser és al Liceu, o potser és en una assemblea anarquista, o potser és testimoni de què res no és el que sembla.

Orsini ens parla de la mentida instaurada en les nostres vides. D’allò que no és i donem per bo. De la Història, de la que sabem, la que creiem que sabem… i la que ens han venut.

Orsini, una obra que parla de dos atemptats

Orsini parla de dos atemptats, el del Liceu, el 7 d’octubre de 1893… i de l’atemptat del 17 d’agost de 2017. Dos atemptats ben diferents que només van coincidir en la zona. Les víctimes, la forma d’actuar, els mitjans… tot va ser diferent. Però, en tots dos casos, la vida va continuar l’endemà. Al 1893 les fàbriques van tornar a posar-se en marxa. El 18 d’agost, una parella adinerada, compra l’ús d’un paisatge natural per celebrar-hi el seu propi muntatge teatral.

Xicu Masó ha dirigit amb molt coneixement una obra que podria ser embolicada i difícil de seguir, i fa que els girs temporals i espaials siguin sorprenents, però no fora de lloc. L’escenografia triada, una escenografia que és dins d’una escenografia, que és dins d’una escenografia… una espiral que sembla que no s’acabi, és una decisió molt encertada. I el joc entre ser dins de l’escenari o fora, o a platea, li dona molta vida al muntatge.

“-No soc cap nano. – Ah, no ets un nano?”

Interpretacions de luxe a Orsini 

Míriam Alamany (Victòria) és una gran mestra de cerimònies que ens acompanyarà en un viatge entre temps i espais, sense que ens maregem. Un paper difícil que ella sap interpretar sense excessos.

Júlia Barceló (Cèlia), una actriu que interpreta a una actriu que interpreta a una actriu… Un personatge que traspassa dimensions i que, malgrat tot el que li passa, és sempre creïble.

Pol López (Guillem), un Guillem que és un convidat, o potser és en Guillem Tell (de l’òpera que sonava al Liceu el dia de l’atemptat), un home que afegeix històries a un relat on les ficcions es barregen. Un personatge excessiu que contrasta amb els altres tres.

“Li deu costar trobar gent que es cregui les seves històries.”

Pau Vinyals (Nico), un personatge amb més d’una cara. Pau Vinyals torna a crear un personatge amb detalls  i ple de matisos, amb un domini del cos, del moviment, de la veu i de la paraula que ens fan veure que és un actor im-pres-sio-nant.

La música, Guillem Tell de Rossini, és el rerefons d’una història que ens porta del 1893, al 2017, a avui…

“Això és la guerra.”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *