Nota: 6,5 sobre 10
En David (Mingo Ràfols) i la Carol (Núria Casas) celebren els seus 24 anys de casats i ho fan al mateix hotel de Núria on van passar la nit de noces. No és la mateixa habitació exactament, perquè els han donat una habitació a un pis inferior… però tot sembla igual que aquell dia tan llunyà, quan es van casar.
Han quedat amb uns amics per sopar, però els amics s’endarrereixen. En David proposa a la Carol quedar-se a l’habitació. Ella vol anar al bar. I aquest és el primer dels conflictes que aniran apareixen al llarg d’aquesta hora, que s’allarga, entre els dos.
- Intento ser comprensiu! (David)
- Per què no ets comprensiu amb mi, i em portes al bar? (Carol)
Què fa que deixem d’estimar allò que tan estimàvem? A qui tan estimàvem? Què és el canvia, l’altre o l’altra… o nosaltres? O tot plegat?
- Tenim problemes en la nostra relació. (Carol)
- Segur que els podem salvar. (David)
- No els vull salvar!!! (Carol)
Un retrat sobre l’amor i la parella a Ara que ho tenim tot
La Carol intenta explicar allò que no es pot explicar amb paraules, perquè no tenim prou vocabulari per expressar els sentiments, les angoixes, les pors, l’afecte, l’amor. La Carol intenta verbalitzar el que té a dins i en David s’hi enfronta de forma pragmàtica. Són dues maneres diferents d’enfocar una crisi, que ja veiem que no arribaran enlloc, perquè són diametralment oposades.
El que comença com una conversa tranquil·la, va pujant de tot de mica en mica… amb alguns alts i baixos… fins arribar a un clímax en què ja no hi ha la possibilitat de tornar enrere… o sí?
Dues persones molt diferents veiem sobre l’escenari de la Muntaner
Ara que ho tenim tot, a la Sala Muntaner, és un text que es fica dins del món de la parella i ens mostra dos persones molt diferents i que, en alguns casos, beu dels tòpics més coneguts per caracteritzar-los. Tot i això, és un text que ens fa riure en alguns moments, i ens fa sentir una agror molt intensa gairebé tota l’estona.
Perquè la Carol i en David estan en plena crisi i la seva crisi se sembla força a crisis que tots hem patit. Ens hi sentim identificats. Un text on no hi ha ni bons ni dolents. Només maneres diferents d’encarar la vida, els problemes, les ambicions, els desitjos.
Un muntatge amb un ritme inestable
Al muntatge li falta una mica de ritme per ajustar-se més al text que estem escoltant. En Mingo Ràfols i la Núria Casas fan una gran feina, gens sobreactuats, fent que els canvis de registre siguin molt versemblants. El públic, que som a l’exterior de l’habitació, som una mena de voyeurs d’aquesta parella.
La direcció de Jordi Coromina fa que la Carol i en David siguin molt reals. Molt. Tot i que el crescendo del text no sembla reflectit en les escenes finals.
Una ambientació molt ben aconseguida, amb una habitació antiga, amb un bany que permet veure ombres del que hi ha dins, un vitrall modernista i uns mobles que volen donar un aire de llar a una habitació d’hotel. La il·luminació, que marca el pas del temps, acompanya l’acció de l’obra i permet la divisió en escenes sense que calgui un teló ni cap altre enginy.
No som una parella encantadora: tenim sentiments!!!
Ara que ho tenim tot, a la Sala Muntaner, ens parla de la parella… però, sobre tot, ens mostra que ni el vocabulari més ric, ni el diccionari més complet, no podran arribar a tenir una paraula per a cada sentiment.
