Nota: 7,5 sobre 10
Una soprano de coloratura i la seva pianista ofereixen un concert. És Cap d’Any. Les han contractades per amenitzar la festa i han de dur els ulls embenats mentre interpreten, ordres de qui les ha contractades… però, de sobte, s’adonen que al seu voltant no se sent res de res.
Res. Silenci absolut. Continuen el seu concert amb “Sang Vienesa”… silenci… així que opten per saltar-se les instruccions rebudes i treure’s la bena dels ulls. Al seu voltant tot és mort i desolació. Ha arribat la fi del món?
A partir d’aquest punt, Elena Martinell, amb la col·laboració muda però molt expressiva de Glòria Garcés, ens explica el que ha passat. Els temps es barregen, ara ho viu en present, ara ens ho explica en passat… i enmig de les explicacions, com en un bon musical, les cançons de Strauss van quedant lligades a la narració d’uns fets que s’escapen a la comprensió de les dues intèrprets.
Un piano, una chaise-longue i un vestuari que es va desfent amb el pas del temps és l’únic que necessiten les dues intèrprets per explicar-nos aquesta història musico-apocalíptica.
Àries de Reservat de vegades sembla una pel·lícula muda, amb unes actrius molt exagerades que es recolzen en la musica del piano… de vegades sembra un drama desmesurat… de vegades una comèdia agra… la coloratura de la soprano ho impregna tot, tot té un punt d’exageració, de floritura… com la narració de la soprano, plena de color, d’ornamentació, d’afectació.
Elena Martinell interpreta amb molta gràcia i molta mesura una soprano que ho exagera tot. Glòria Garcés li dona el contrapunt, gairebé sempre callada, però molt expressiva, no necessita res més que els seus ulls i la seva cara per respondre les elucubracions de la seva companya.
Àries de Reservat és un muntatge molt divertit, amb un humor negre que és molt negre. La barreja de la destrucció amb Strauss és un còctel molt arriscat que dona molt bon resultat. La Seca hauria de plantejar-se programar aquest muntatge quan realment toca, per Cap d’Any. Seria tot un encert.
