Concert de Viggo Mortensen

Per Nicolás Larruy

No és habitual poder gaudir d’un espectacle muntat per una gran estrella de Hollywood. I menys si l’escenari està ubicat en un poble del Maresme, i no en una gran ciutat. Però el reclam de Viggo Mortensen va funcionar molt bé i la sala era plena de gom a gom, amb un públic delerós per veure què ens oferia aquest home que, a més d’actor, també és poeta.

Viggo Mortensen va aparèixer en escena i la sala va esclatar en un gran aplaudiment. I això ja va ser la tònica de tot el muntatge. El públic ho va aplaudir tot, fervorosament, va riure totes les gràcies, va ovacionar el pianista sota la direcció de Viggo Mortensen…

Però, en realitat, què vàrem veure? Vàrem veure un muntatge que semblava totalment improvisat. Viggo Mortensen llegia els poemes escrits en uns fulls de paper que, prèviament, havia abocat damunt d’una taula, de forma pretesament desganada. Aquest amuntegament va fer que, de tant en tant, no trobés la continuació del poema que estava recitant… i l’espectacle quedava en suspens fins que trobava el full que pertocava. Això també va ser aplaudit pel públic.

Va fer bromes sobre l’estat de la política actual, es va ficar el públic a la butxaca defenent el català i elogiant l’idioma, va fer pujar dues voluntàries a llegir poemes en català perquè va dir que ell no s’hi atrevia… però tres o quatre poemes més tard, va llegir-ne un de Miquel Martí i Pol sense cap problema.

Entre poema i poema, i cançó i cançó, anava explicant anècdotes… però semblava més que estigués fent temps per cobrir un determinat termini, que no pas que les anècdotes i històries formessin part del muntatge. En alguns moments semblava que no sabia com omplir el temps.

Com a cantant (fins i tot ell mateix ho va admetre) no arribarà enlloc. No canta bé. Punt. Com a rapsode, esperàvem més d’un actor professional. Que els seus propis poemes els llegeixi de forma esllanguida i sense emoció, no és una cosa que puguem criticar: són els seus propis poemes i ell sap com llegir-los i la força, emoció o intensitat que vol transmetre als oients.. Però va recitar poemes d’altres autors i no va saber fer arribar res. No hi havia entonació, no hi havia força. Només hi havia el moviment de Viggo Mortensen que passejava amunt i avall de l’escenari mentre llegia. Els poemes estaven ben triats, la recitació era plana.

Un acompanyament al piano que no acabava de lligar bé amb els poemes. Unes pauses musicals que no s’entenien…

En conjunt, un espectacle que no està gens a l’alçada del que s’espera d’un actor professional com en Viggo Mortensen. A un actor professional, que es guanya la vida amb això, li demanem molt més del que ens va oferir dissabte. És actor, per tant, deduïm que sap declamar. O n’hauria de saber. És un actor preparat, per tant, deduïm que hauria de cantar molt millor del que va fer-ho. O n’hauria de saber. Reconèixer que no sap cantar davant del públic no fa que l’apreuem més. Fa que ens preguntem… doncs, si no sap cantar, per què ho fa? És un actor que porta molts anys de professió al darrere, per tant, esperem que munti un recital amb ritme, sense pauses buides, sense xerrameca per omplir el temps…

Hi ha festivals de final de curs, organitzats per escoles, a cuita-corrents, amb molta més qualitat que el muntatge que Viggo Mortensen ens va oferir dissabte. Potser perquè no tenen cap “gran nom” al darrere que els fa de paraiües i hi posen més ganes.