Crítica: Calígula

Nota: 8,5 sobre 10

El text d’Albert Camus, la direcció de Mario Gas i l’excel·lent interpretació de Pablo Derqui s’uneixen per mostrar-nos el retrat d’un Calígula que ho volia tot, fins i tot la Lluna. Res ni ningú aturava la seva ànsia de poder ni l’afany de satisfer els seus desmesurats desigs.

Camus va prendre com a base l’obra de Suetonios per escriure “Calígula” que es va publicar el 1939. En ella descriu la vida del tercer l’emperador romà (Gayo Julio César Augusto Germánico) a partir de la crisi existencial provocada per la mort de la seva germana i amant Drusil·la. Aquest fet el porta a voler demostrar que la gent mor i és infeliç.

Després d’un breu instant de pànic en què vaig veure un Derqui contingut – allunyat del potent resgistre que tant m’agrada – desplega les seves dots interpretatives per mostrar-nos un Calígula obsessiu, retorçat, cruel i violent. Sense cap ombra de pietat però sí amb alguns conflictes interns que ajuden a entendre el personatge (en cap cas, a disculpar-lo). No sabria dir perquè però a aquest actor li escauen molt bé els papers d’homes foscos i sinistres.

A diferència d’altres aspectes de l’obra, la gran capacitat interpretativa de Derqui no planteja cap dubte. Modula a la perfecció la seva veu per oferir-nos múltiples matisos, tots ells en la zones més obscures de l’ésser humà: menyspreu, ira, falsa adulació i només una petita pinzellada d’afecte pel jove Scipión Els canvis de registre són constants i la gesticulació acompanya les seves paraules. A cada escena, la seva actuació s’engrandeix.

Com altres tirans en la història de la Humanitat, Calígula necessitava rodejar-se d’atemorits seguidors. Va sembrar la por i el dolor en la Cort on tot li estava permès: humiliar, menystenir, violar i fins i tot assassinar aquells que l’envoltaven.  El seu seguici oscil·la entre la necessitat d’obeir per sobreviure i el desig de rebel·lar-se però un rere l’altre acaben sent víctimes de Calígula. Sense excepció.

Com més propers al tirà estan els personatges, més definits i més pes escènic tenen. Destaca Cesonia (Mònica López) en el paper d’esposa fidel però no ens queda clar si ho fa per amor o temor; el seu amic Helicón (Xavier Ripoll) que té la missió d’aconseguir la Lluna; el crític Quereas (Borja Espinosa) i el jove poeta Scipión (Bernat Quintana). Els servidors més allunyats de la influència de Calígula,  els corofeus  (Pep Ferrer, Pep Molina, Anabel Moreno i Ricardo Moya), es dilueixen i semblen una mica plans. En dues dimensions,  blanc i negre, com la roba o l’escenari inclinat que simula un palau ple de portes.

Com era d’esperar, els anacrònics números musicals que Gas s’ha permès la llicència d’incloure en l’obra no són dels gust de tothom. S’escolta més d’un indignat “S’ha begut l’enteniment?”, “On anirem a parar?” però, un cop passada la sorpresa inicial, s’entén la seva raó de ser. Per una banda, alleugereixen el feixuc text de Camus que pot avorrir més d’un espectador i alhora aporten color a l’espectacle. Per una altra – per mi la més interessant – simbolitzen el desig de Calígula de ser Déu (el “divisme”).

«Lo que yo quiero con todas mis fuerzas es estar por encima de los Dioses» diu i ho demostra amb  fets. Segons Calígula “Solo el poder absoluto nos permite ser libres” i aquest desig de llibertat l’empeny i justifica els crims més abjectes, en un espiral d’autodestrucció que l’engoleix fins la mort. De fet, “Caligula” no és una obra política sinó que tracta sobre la filosofia de l’absurd, com a part de la conducta humana.

El Teatre Grec – com el de Mérida on s’acaba d’estrenar – és un entorn especial per representar-hi obres de tall clàssic com aquesta. Ens remunta a èpoques passades i a l’origen del teatre però l’acústica i la llunyania de l’escenari no hi juguen a favor. Potser en un espai més petit, Calígula destacaria encara més.

L’esplèndida interpretació de Pablo Derqui ens deixa tan bocabadats que ens permetem el luxe d’obviar alguns aspectes que grinyolen. La diferència de parers sobre el conjunt, aconsella fer alguns ajustaments que permetin obtenir un resultat més rodó i del gust de tothom (per exemple, un millor encaix del números musicals o fins i tot la reducció de personatges secundaris).

Dades tècniques de CALIGULA 

• (basada en l’obra d’Albert Camus)
• Dramatúrgia i direcció: Mario Gas
• Intèrprets: Pablo Derqui (Calígula), Borja Espinosa (Quereas), Mónica López (Cesonia), Bernat Quintana (Scipión), Xavier Ripoll (Helicón), Pep Ferrer (corifeu), Pep Molina (corifeu), Anabel Moreno (corifeu) i Ricardo Moya (corifeu)
• És una coproducció del Grec 2017 Festival de Barcelona, El Teatre Romea i el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida.