Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 10 sobre 10
LaPerla29 presenta un nou espectacle a Barcelona: Dansa d’agost
Una casa i una eixida. I un home que recorda un mes d’agost que va viure en aquella casa, amb la seva mare i les seves tietes, les germanes Mundy, el seu oncle, el Pare Mundy, i el seu pare, en Gerry Evans, un home que apareix i desapareix i amb qui mai no es pot comptar.
És la història d’un estiu revisitat a través dels records d’en Michael Bundy, que aleshores tenia set anys. Uns records impregnats de bons moments, de música, de dansa, de rialles. Un estiu que comença amb l’entrada d’una ràdio a la casa i la decisió de posar-li un nom. Kate, que troba que posar nom a les coses no està bé, acaba acceptant que la ràdio es digui Marconi, el nom que duu imprès al davant.
Les germanes Bundy són ben diferents. Kate, la gran, és la més seriosa, la més preocupada pel què diran, la que segueix al peu de la lletra els preceptes religiosos de conducta… però que és capaç de deixar anar tota l’energia ballant i deixant-se anar amb les seves germanes, quan convé. Jack Bundy és un home que viu entre dos móns. El món que el va veure créixer, les creences en què va ser educat i va pujar, el món d’Irlanda… i l’Àfrica, un món que l’ha abduït, que se li ha inflitrat a dins i se li ha incrustat dins l’ànima.
Albert Triola, Michael, és el fil conductor de l’obra. Ell, des del seu present, ens explica aquell mes d’agost. I l’adult es converteix en el nen de set anys enmig de les germanes que cobren vida en els seus records. Amb un gran domini del gest, del moviment, de l’expressió, de la veu… Albert Triola passa a ser un nen davant dels nostres ulls. Un nen tímid, joganer, inquiet, curiós… i, de sobte, torna a ser un adult, l’adult que ens explica la seva història. En un obrir i tancar d’ulls passa d’adult a nen, com si res, com si fós la cosa més fàcil del món. Un treball esplèndid que s’ha aplaudir.
A Dansa d’agost Màrcia Cisteró (Rose), Mónica López (Kate), Marta Marco (Maggie), Nora Navas (Agatha) i Carlota Olcina (Cris), ens fan reviure les germanes. No són records d’un nen, són reals, són vives. Mònica López és una gran Kate, que ens mostra la duresa de la germana gran, la responsable… i també la germana que té sentiments i que els amaga, la germana protectora, tendra i esquerpa alhora. Marta Marco és una Maggie que vessa vida per tota arreu… omple la casa de rialles, de dansa, de bon humor… i és capaç de posar-se en el lloc de Kate, fer-li costat, donar-li suport.
Nora Navas és Agatha. Una Àgatha que vol viure i que vol estimar… però que es troba amb que aquell a qui ella estima, ni se la mira, es mira a Cris. I Nora Navas ens mostra una persona que, malgrat tot, tira endavant, no vol llençar els seus somnis, no perd l’esperança. Carlota Olcina és Cris, una Cris vital, riallera, que sempre esta a punt de ballar. Una persona que sembla que només vol viure bé i que, gràcies a en Michael, descobrim una persona amb molta empenta i esperit de sacrifici. I Màrcia Cisteró és Rose. Marcia Cisteró aconsegueix una Rose amb una lleugera discapacitat psíquica i ho fa amb delicadesa, sense exageracions, amb afecte. No hi ha burla, hi ha molta sensibilitat. Un personatge difícil que ella interpreta amb molta dolçor.
Òscar Muñoz, en Gerald Evans, és el fatxenda més fatxenda que mai us trobareu pel món. I malgrat els moments de caricatura i excés que l’Óscar Muñoz hi posa, acabareu rendits davant d’un personatge ben interpretat, mogut per les il·lusions i el somnis.
Ramon Vila, en Jack Bundy, el germà religiós que va marxar a l’Àfrica i ara ha tornat malalt de febres. Però, per a Kate i les seves germanes, no està només malalt de febre. Els canvis patits a l’Àfrica també són símptomes d’un trasbals interior que en Ramon Vila deixa traslluir amb petits gestos, petites frases, mirades…
El treball de caracterització i vestuari d’aquesta obra de teatre també es mereix totes les felicitacions. Hi ha una gran feina de documentació al darrere. Cada germana va vestida, calçada i pentinada de forma característica, cadascuna adapta la moda i el pressupost a ella mateixa. De cap a peus. Gerald Evans, amb un vestit blanc, d’estiu, elàstics., barret de palla i bastó clar Un color brilant oposat als vestits més senzills d’elles, de colors més apagats. El Pare Mundy va una mica deixat, com si la roba fós una obligació, o l’instrument que li serveix per abrigar-se en una Irlanda que, malgrat que és l’estiu, ell troba freda.. Albert Triola, polit, arreglat, seguint la moda del moment en què ens explica la història… som a mitjans dels anys 50, per tant duu pantalons de pinces beige , camisa blanquíssima i llacet, elàstics. Una roba que, quan es transforma en nen, no ens fa enyorar els pantalons curts.
L’escenografia està molt ben aconseguida. La casa, oberta sense parets, ens permet gauidr de l’interior i de l’exterior. Les escenes passen d’un costat a l’altre, acompanayades per un bon joc d’il·luminació. Bons detalls d’atrezzo, utillatge, i de muntatge: agafar la planxa dels fogons amb un drap per no cremar-se, la vaixella, els davantals, els pots de menjar… els llibres… fins i tot, les figuretes de les lleixes i els quadros penjats. Sembla que estiguem veient una fotografia antiga, feta realitat.
L’ambientació musical està molt ben triada. El públic entra amb música dels anys 30, una música farcida d’electricitat estàtica i amb aquell so que no acabava mai de ser net. Les cançons que sonen durant l’obra, ens hi porten també. I barregen èxits més comercials amb cançons irlandeses. La ràdio de l’època a Galway: : Anything goes, Galway Bay…
Dansa d’agost és un espectacle de LaPerla29 cuidat al detall. Amb una gran preparació al darrere. Amb molta feina feta, podríem dir que havien fet els deures i que els havien fet molt bé. Els records de Michael i les seves narracions, relatats de forma successiva, mantenen l’atenció del públic. Com un petit remolí que es va fent més gran, l’acció va pujant d’intensitat, de forma molt impercetible de vegades… una molt bona feina de direcció. Una molt bona feina de tots.
Dansa d’agost és un d’aquells muntatges que no ens hem de perdre.
