Crítica de Laia Ruiz
Nota: 8.5
Consulta la nostra selecció del teatre a Barcelona
Us volem presentar l’últim espectacle de la companyia The Mamzelles Teatre, dirigit per Bàrbara Mestanza; F.A.M.Y.L.I.A. (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo) ens parla d’això, encara que aquestes sigles ja ens permetin intuir que hi haurà alguna cosa de diferent en la forma de narrar-la. Ens explica la història d’una mare, d’una àvia, una tieta, una germana i una filla… i un pare que va marxar i les va abandonar.
A aquesta obra de teatre de Barcelona veiem però cinc nois en escena, cinc homes, mascles, que duen cartellets de personatges femenins penjats del coll i … ens desubiquem una mica. Què ha passat? ara ho entendrem, sense pressa! Una noia rep l’encàrrec d’escriure sobre la seva, de família; fins aquí tot ben normal, però resulta que la nostra escriptora quan s’imagina i recorda totes aquestes dones que van marcar la seva vida, se les imagina com a homes!
Ahhhhh… d’acord! Així que ens trobem amb la dualitat de la masculinitat i la feminitat, amb la part de l’altre gènere que tots duem a dins, amb una història de rols i de sexes, on el femení té un pes molt pesat, valgui la redundància. Ens trobem també amb les alegries i també, és clar, les angoixes que sorgeixen quan removem el passat, amb els conflictes interns que generen els records que creiem (o volíem) oblidats.
Els actors de F.A.M.Y.L.I.A ens van semblar genials; divertits, dramàtics, autèntics… fantàstics. Recomanables tots ells i l’obra. Per què? doncs perquè és original, t’arriba i et sorprèn encara que parla de coses que se n’ha parlat sempre, en tantíssimes obres, pel·lícules, novel·les i cançons. Ens parla d’un tema que tots coneixem, cadascú en un grau diferent: LA FAMÍLIA.
És d’aquestes obres de teatre en les quals no s’entén tot, o almenys jo no ho vaig entendre tot, però entens el conjunt, de forma global i potser els petits matisos depenen de les percepcions… i potser m’hauria agradat que algú m’expliqués les coses que no vaig acabar de comprendre, o potser no, perquè l’art ho és i està complet quan algú el percep i l’interpreta, no? Aquí la magnitud de la tragèdia, o de la comèdia, que pot tenir tantes versions com espectadors la vagin a veure. I cadascú escombrarà cap a casa seva i es farà una mica més pròpia la història.
La sala on la interpreten, la Leopoldo Fregoli de la Seca, és petita i íntima i ens deixa colar-nos en la família de l’escena i sentir en els porus de la nostra pell algunes de les emocions que ells/es senten. És una gran oportunitat de veure un espectacle a Barcelona que val molt la pena a molt bon preu i en un entorn idoni.
