Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9 sobre 10
Un text que no es crida, que ens el xiuxiuegen i que, malgrat tot, ens eixorda i ens fa mal. Una realitat que coneixem de lluny, mitificada per grans pel•lícules, amb grans herois i grans escenaris, però que a la Sala Petita del TNC se’ns fa propera, viscuda. Que ens fa mirar una guerra que hem tingut a casa, que no hem de fer veure que és una història antiga, com un conte; que forma part de la nostra història, del nostre passat, que la portem dins. I que encara no l’hem païda.
El primer acte d’Incerta glòria són les trinxeres. Les trinxeres avançades on retrunyen canons. On retrunyen també les misèries de la guerra. La lluita per la supervivència en tots els aspectes. On les relacions entre les persones es mouen per interessos egoistes, on cadascú va a la seva, i els ideals que van portar alguns soldats a lluitar, s’esvaeixen com el fum de les explosions. La guerra afecta els civils i els militars per igual. Allà no hi ha diferències. I tots intenten sortir-se’n sense massa ferides i treient el màxim profit possible de la situació.
En aquest paisatge coneixem en Lluis (Nao Albet) i en Soleràs (Pau Durà), amics d’infantesa, que ho han compartit tot, fins i tot l’amor per la mateixa dona… i que ara, amb les experiències viscudes, comencen a tenir més coses que els separen que no que els uneixen. L’un manté encara els ideals, l’altre s’ha tornat un cínic, que veu que cal aprofitar les oportunitats i mirar per un mateix. Un passat intens que els ha lligat, no els pot mantenir units en el present ni el futur. Coneixem també en Picó (Toni Mira), sempre a l’avantguarda de la lluita, el comandant Rosich (Andreu Benito), cansat de guerres, el doctor Puig (Joan Carreras), cansat de tot, que passen per damunt dels horrors de la guerra un humor negre, amb un sarcasme, que encara delata més la seva agror.
El segon acte és la rereguarda. La ciutat de Barcelona. El barri obrer del Raval. La fam, la por, la incertesa, els dubtes, la decepció. Entre la Trini (Mar Ulldemolins) i el seu pare (Andreu Benito) ens mostren un paisatge on els ideals s’han pervertit i, quan passen de la teoria a la pràctica, no difereixen massa de tot allò contra el que lluiten. Els –ismes, anarquisme, feixisme, comunisme… en els seus actes, acaben sent tots molt similars. Terror. Fàstic. Decepció i tristesa. Amors i desamors. És gairebé un monòleg de la Trini, amb petites intervencions del seu pare i d’en Soleràs. Un monòleg amb alts i baixos, que reviu moments molt feliços del passat i retorna al present amb tristesa i mira el futur amb amargor i desencant.
El tercer acte és un retorn a les trinxeres. Unes trinxeres on hi ha més aliments que en una ciutat encerclada, i un aire molt més net, però on, paradoxalment, el fill de la Trini contrau la diftèria. I, en Cruells, l’exseminarista enamorat de la Trini, és l’encarregat de tornar a la ciutat, a parlar amb el germà de la Trini, que ara és un personatge important en una República que ja decau. Un personatge que, enmig de la misèria, porta l’uniforme immaculat i té un xofer a la seva disposició. I aquest personatge li denega l’ajuda. Perquè la guerra està per damunt de nens petits. “La causa” passa per davant de tot.
També aquí en Cruells hi juga un paper important. Amb un micròfon a la mà, ens descriu la situació del front. No ens estalvia res. I el micròfon fa que la seva veu ens envolti, que no tinguem escapatòria, com ells, que no poden fugir del front. No crida. No aixeca la veu. Ens ho explica sense més. En aquesta terra de ningú, en Cruells es converteix en espectador de la conversa entre en Lluís i en Soleràs, ara en bàndols diferents. I també ens converteix en espectadors a nosaltres. Però en cap moment no fa de jutge. Cadascú tria el seu camí i treballa pels seus interessos. Estan sols.
És una guerra entre bàndols diferents i també entre els personatges que intenten sobreviure i s’agafen a qualsevol cosa, a qualsevol persona, a qualsevol idea, per tirar endavant, encara que això suposi ferir aquells que estimen. I així coneixem el personatge de la Carlana (Aina Calpe), que s’aprofita del bàndol dels republicans quan li convé i aconsegueix la seva glòria quan arriben els feixistes. I la molinera (Laia Duran) que va adaptant-se a la situació, camaleònica, per sobreviure.
La decoració s’anava fent-se més i més reduïda acte rere acte. Si al primer, l’escenari estava ple… al segon ja només hi havia dues cadires i una catifa enlairada damunt d’una plataforma, com si fós una catifa voladora preparada per fugir, com en un conte d’infants,tancada entre dos plafons on es projectava la imatge de la cara de Mar Ulldemolins, inexpressiva. Una catifa voladora tancada en una caixa. Una catifa que no pot volar. No hi ha fugida possible. Al tercer només hi havia una taula allargada que els actors anaven parant per un sopar de Nadal. I una pluja de micròfons que, quan baixen cap als actors, es converteixen en un laberint. Un laberint de trinxeres, un laberint de bombes, un laberint de decisions…
Una escenografia fosca, negra, trista. Uns actors que transmeten el desànim, la visió d’un futur negre, la manca d’esperances, la decepció, la inutilitat d’una guerra que estan obligats a fer per defendre unes idees que s’estan manipulant i pervertint i es converteixen en unes idees que ells, que són a primera línia de foc, ja no comparteixen.
Una gran direcció d’actors, que podrien cridar-nos el text, escopir-nos-el… i en canvi, el deixen anar sense estridències. Un muntatge que sembla senzill i no ho és.
Els grans ideals de la guerra queden lluny. Al final, en aquestes trinxeres, només hi tenim persones. Persones en un món que no haurien volgut mai. Supervivents.
