Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9 sobre 10
Aquest espectacle forma part del cicle DespertaLAB de la Atrium
Als anys 30, durant la Gran Depressió americana, una crisi que va devastar el país, la gent se les va empescar totes per fer negoci, els uns, i per aconseguir diners, els altres. Els que volien fer negoci es van inventar, entre d’altres coses, els concursos de ball. Concursos de resistència que guanyava la parella que aconseguia aguantar més dies ballant, sense caure a terra. Quatre parelles i un mestre de cerimònies. Un local, amb el públic davant de la pista, i un despatx al fons. A banda i banda, banquets de fusta i galledes amb aigua. Res més.
Durant l’estona que dura l’obra La Pista a la Sala Atrium quaranta-cinc dies resumits en una hora, les quatre parelles se’ns van dibuixant, mostrant-nos els motius que tenen per vendre’s davant d’un públic miserable que se sent menys miserable veient gent encara més miserable perdent la dignitat per guanyar uns diners. Nosaltres som el públic del concurs de ball. Els ballarins ballen per a nosaltres. Ballen fins a l’esgotament, fins a l’extenuació. Intenten mantenir-se dempeus i moure’s. No hi ha opció. Qui s’atura, queda desqualificat. Un descans de deu minuts cada hora, tres minuts per menjar mentre es balla. Que comenci l’espectacle!
Els veiem saltar a la pista amb energia i alegria, amb ganes. Els veiem cansar-se, els veiem perdre els nervis, desesperar-se, enfadar-se, manipular… veiem com es venen al millor postor, a empresaris que els patrocinen, a productors i caçatalents de Hollywood, amb l’esperança de poder sortir de la situació on són. Veiem com la pista els xucla les il•lusions.
“Això no és un concurs, és un espectacle”, ens diu en Bridge, el mestre de cerimònies. “El fi justifica els mitjans”, ens assegura. Tot és un show, qualsevol cosa és un circ. “La pista és el número”. I ho diu als ballarins, perquè ell sap que els ballarins formen part de l’espectacle, i quan aquests no hi siguin, n’hi haurà uns altres. “Tu pateixes, jo ric. Tu mors, jo bec”. L’espectacle ha de continuar.
Aida Bellet, Boris Cartes, Oriol Escalé, Oriol Guillem, Marc Joy, David Maqueda, Marina Mulet, Nuria M. Montes i Joana Sureda ens interpreten molt bé els seus personatges. El mestre de cerimònies, cínic, manipulador, negociant de misèries… i els vuit ballarins que, a més de ballar molt bé, interpreten amb brillantor. Veiem els motius de cadascú per participar en un concurs així i veiem com el cansament els va aniquilant, de mica en mica. Una gran expressió corporal, facial, un gran treball de veu. Les seves emocions ens arriben, la seva alegria, la seva desesperança i, fins i tot, el seu dolor físic. Quan ells estan cansats i els fan mal tots els ossos, sembla com si a nosaltres també ens en fessin, com si nosaltres també tinguéssim tot el cansament del món damunt les espatlles. Són actors joves amb molt talent, molt professionals, que han treballat molt i que s’han esmerçat per donar-nos el millor de tots ells.. I això es nota.
El vestuari es mereix una felicitació. Un vestuari molt cuidat, molt adequat a l’època que representa. Molt ben complementat per un maquillatge i una perruqueria que ens porten als anys 30, a aquelles velles fotografies en blanc i negre. La il·luminació és part important de l’obra, perquè amb els canvis de llum ens van passant els canvis d’escena, de temps, del present al passat. Als parèntesis dins del passat. L’espai escènic està molt ben aprofitat, amb el despatx al fons, entre dues arcades que emmarquen els personatges, i la pista al davant.
Felicitem la Sala Atrium per apostar per una companyia jove que, segurament, en altres teatres no hauria tingut l’oportunitat de presentar aquesta obra. Ha apostat i ho ha encertat. Són joves, però tenen molt de talent i molta professionalitat.
Als anys 30 hi havia concursos de ball on la gent perdia la dignitat per poder guanyar un premi. Ara tenim la televisió amb programes que fan el mateix, i els mestres de cerimònies són els productors, que busquen fer negoci amb les misèries de les persones que s’avenen a vendre’s. Tampoc no hem canviat tant.
