Crítica: Posaré el meu cor en una safata – Teatre Lliure

Crítica: Posaré el meu cor en una safata – Teatre Lliure
4 (80%) 4 votes

Valoració: 7.5 sobre 10

Carla Rovira presenta el seu muntatge al Teatre Lliure de Montjuïc, a la Sala Fabià Puigcerver, aquesta vegada reduïda quasi a la meitat d’aforament. Carla Rovira a part de dramaturga, és educadora social, professora i actriu. La procedència del títol d’aquesta proposta teatral, segons diu l’autora, és que quan algú engega un nou projecte, hi posa tot el cor i sentiment, i l’exposa com si fos un aparador on la gent ho pot criticar o lloar, a mida del gust de cada un.

És així com Rovira va pensar que la mort se’ns mostra en molts moments, però potser mai ens la mirem com si fos una part de la nostra vida. Sempre ens sorprèn i mai pensem que no hi ha vida sense mort. Tots la tenim present; des que naixem la tenim com en un expositor, però mai ens la volem mirar cara a cara.

Posaré el meu cor en una safata, el nou projecte de residències artístiques al Teatre Lliure

El muntatge no tracta del dol, sinó d’acceptar la mort d’un mateix com a cosa natural, i que travessar aquesta porta, entra la vida i la mort, no sigui cap element traumàtic sinó un fet inevitable que hem de mirar amb optimisme. L’obra indica que la mort, nostra o de qualsevol element viu, no és cap fracàs, sinó un procés natural enriquidor.

És per això que «Posaré el meu cor en una safata» no és cap posada en escena trista ni melancòlica. Més aviat és una crítica cap la nostra societat que creiem que perdurar en el temps pot ser beneficiós, i tal vegada, el que s’hauria de mirar és tenir una vida plena i digna.

Aquesta actitud la traspuen tots els integrants que han treballat en aquesta proposta: metges i infermeres de pal·liatius, voluntaris i persones que tenen contacte amb la mort; sigui per la seva professió o vocació, i també, per descomptat els membres de l’equip artístic format per: Laura Blanch, Ramon Bonvehí i Marc Domingo. Tots ells fan una anàlisi sobre un tema tant tabú com és morir-se.

Una obra sense argument ni fil conductor

«Posaré el meu cor en una safata» no té un fil conductor ni una història amb argument. Són monòlegs o diferents diàlegs, com per exemple els que tenen Faust i Mefistòfil, sobre la supervivència. També moltes vegades els actors es dirigeixen directament als espectadors per interactuar amb ells, fent-los participar individualment, potser de manera una mica forçada.

El tema és tractat algunes vegades molt lleugerament i d’altres buscant un to més seriós, barrejant altres assumptes actuals, com ara la perpetuïtat del plàstic. Tot plegat queda una idea poc precisa i vague que segons com no acaba d’encaixar.

L’espai escènic és espectacular: filmacions a diferents bandes, llums estroboscòpiques, focus intermitents, escales, plataformes a tots nivells, inclús replans que s’alcen; però potser per tants recursos esclatants, tot plegat queda fred i distant. Les escenes amb més contingut i que podrien ser arguments més propers, tenen lloc a les plataformes que queden a més alçada i dins d’un espai tancat, això fa que quedin diluïdes i amb poca força.

«Posaré el meu cor en una safata» pot agradar o no pot agradar gens, però sens dubte, cal destacar l’originalitat del muntatge, la innovadora presentació i la valentia de tractar un tema, que segons com, provoca feresa a les persones.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *