Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6,5 sobre 10
Arriba una obra de teatre a Barcelona: Sunday Morning a la Sala Flyhard.
Una comissaria. Només veure l’escenari ja pensem en aquelles sèries policíaques dels anys 80: desordre, mobles metàl·lics i butaques de plàstic, una cafetera de filtre, un plafó ple de papers i fotografies enganxades… Entrem en escena com si entréssim en un plató. Fins i tot, acaben apareixent uns dònuts.
Una dona estudia el plafó. Entra un home i vol denunciar que ha comès un crim. De mica en mica descobrim que tots dos menteixen en tot, i la conversa entre els dos es converteix en un joc per endevinar què és mentida, què és veritat… i de nou ens trobem pensant en aquelles sèries policíaques, amb un protagonista masculí i una protagonista femenina, i sabem que acabaran junts, si no és aquesta temporada, serà la temporada vinent.
Enmig d’aquest joc de descobertes, tots dos es posen a esbrinar qui és l’assassí dels diumenges al matí. Un tercer personatge (que, curiosament, no surt identificat en el programa com a intèrpret) els ajuda a trobar les claus.
L’argument d’aquesta obra de teatre es mou entre la història entre els dos protagonistes i la investigació del crim. Les escenes d’investigació semblen extractes d’altres sèries (Homeland, El cuerpo del delito, Medium, Entre fantasmas, House…) i els protagonistes fan contínues referències al món de les sèries i dels guionistes. Com si el que viuen fos un guió.
L’obra comença amb molta empenta i, tot i que de seguida ja s’endevina el que passarà entre els dos protagonistes, el ritme no decau… però al final, és com un suflé desinflat, que puja molt fins a mitja cocció però es desinfla i queda en no res. És un text que comença prometent molt i es queda en això, en promeses.
Nausicaa Bonnín i Isak Férriz són una Anna i un Robert que semblen extrets d’una bona sèrie americana. Amb interpretacions molt sòlides defenen un text que va perdent embranzida i que acaba sense acabar. Tots dos interpreten molt bé el joc de mentides i saben fer còmplice d’aquest joc al públic, amb comentaris fets directament a la platea, amb gestos…
Un espectacle de Barcelona per passar una bona estona, amb moments realment molt ben aconseguits, amb escenes que ens fan estar pensant «on he vist una cosa semblant?», perquè ens recorden pel·lícules i sèries policíaques que ja formen part del nostre imaginari. Però una obra que ens deixa sense lligar caps. Potser la idea és aquesta, que cadascú es faci el seu final… però l’Agatha Christie ho hauria rematat molt millor.
