[usr 3 img=»03.png»]
El·lipsi, a l’Escenari Brossa, és un muntatge de teatre verbatim que ens porta directament al nostre present. A un any que acabem de passar, en què una pandèmia va trastocar les nostres vides.
Tres actrius, Paula Fossati, Judit Saula i Mireia Vallès ens porten al davant les veus de les persones que van patir la pandèmia, de lluny o de prop: treballadors confinats, famílies, malalts, metges… De mica en mica, van posant les peces d’un trencaclosques que, amb les veus dels experts que també ens fan arribar, acaba tornant-nos la imatge del que tots, d’una manera o d’una altra, hem viscut.
El·lipsi, una obra basada en les experiències de la pandèmia
Totes les experiències ens són properes: bé perquè les hem patit directament, perquè les ha patit algú proper, o perquè hem vist el cas a informatius o xarxes. Hem reviscut la desesperació dels sanitaris davant d’una malaltia que se’ls escapava de les mans…
«No vinguis a dir-nos res si no portes EPI’s.»
I hem vist també les diferents maneres amb què cadascú s’ha enfrontat a la situació: amb ràbia, tristesa, resignació, o bon humor… cadascú ha buscat la manera de superar els mesos de tancament i la por.
«Tot el dia gira al voltant d’una trucada.»
I també hem vist les ganes de tornar a la vida normal, a la rutina.
«Tornarem a la vida normal, per bé i per mal.»
El·lipsi és un espectacle que podríem signar tots nosaltres, perquè el que escoltem són les mateixes converses que hem tingut en un any on tot ha girat entorn de la pandèmia i del tancament.
Les tres actrius, més que interpretar les diferents persones que van participar en el projecte, a estones, sembla que ens expliquin un conte. Un conte que no ens acaba d’agradar, perquè ja el coneixem… però, com fem amb les pel·lícules de por, continuem volent saber-ne més.
Un escenari amb un banc al darrere, que separa les declaracions dels professionals de les converses de la gent, unes cadires, uns tamborets i uns llums… res més. Amb poca cosa marquen cada escena. La direcció de Ferran Joanmiquel dóna molta agilitat al text, del que en signa la dramatúrgia.
El·lipsi ens parla de la pandèmia, però en cap moment furga en el drama i en l’angoixa. Tot això només s’insinua en les diferents converses. No hi ha sang i fetge… el que sí que hi ha, és la sensació de por que ens va aclaparar durant mesos… i, sobretot, les ganes de tornar a fer una vida «normal».
- El millor de l’obra: les interpretacions.
- El pitjor de l’obra: a estones, el text no aporta massa. No arrisca.
