Nota: 5.5 sobre 10
La Seca Espai Brossa ens presenta una obra que ja vàrem poder veure al Born la temporada passada. El muntatge actual ha patit alguns canvis. No només els actors són diferents, el text també ha variat força.
La història de dos arquitectes, René i Jeroni, que conviuen al setembre de 1714, malgrat que en René és del segle XXI. Dos arquitectes amb formes diferents de veure les coses, d’entendre la vida, dues èpoques que no tenen res a veure, dues nacionalitats amb interessos diferents… dos homes ficats en un conflicte que els sobrepassa. I enmig del conflicte, una dona, Àurea, que els té el cor robat a tots dos. Una actriu i cantant que es mou per la ciutat en guerra com peix a l’aigua i a qui sembla no afectar-li la destrucció que hi ha al seu voltant.
Ella i els arquitectes és una obra de teatre que ja vam veure al Born la passada temporada
René es mou entre el segle XVIII i el segle XXI. Jeroni està atrapat en el seu temps, el segle XVIII, i Àurea es mou en tots els temps i totes les èpoques. Ve del passat i es passeja pel futur.
La dramatúrgia d’Ella i els Arquitectes permet que els actors trenquin la quarta paret i parlin amb el públic directament, ja sigui en la pell del seu personatge, ja sigui com ells mateixos… o en forma de titella. El text presentat al Born ha estat retallat en els temes que ens parlaven més de la guerra de Successió i ha afegit mencions a la política actual.
L’espai escènic manté l’aire d’un cabaret amuntegat, amb un petit escenari al fons, amb un teló… i unes maquetes de la Ciutadella i de la Barcelona del 1714, on els dos arquitectes volen lluir els seus coneixements.
El vestuari força encertat en el cas del René, l’arquitecte francès. Àurea, l’actriu i cantant intemporal duu un vestit molt extremat que no correspon al 1714, però ella està fora de tots els temps. Jeroni duu una roba massa moderna pel temps en què viu.
Pel que fa a la interpretació, Xavier Capdet no li dóna a René l’aire displicent, d’estar de tornada de tot que li va donar en Bernat Quintana. Li falta elegància, seducció, savoir-faire. Damià Barbany, en el paper de Jeroni, ens presenta un personatge molt atabalat. Li falta un punt d’ironia, de burla. Savina Figueras, és una Àurea vital però li falta un punt d’aire de misteri i d’intriga. Víctor Àlvaro fa el mateixos papers que en l’obra original, soldat austracista o felipista, menestral, taverner… “Els herois tenim cita permanent amb la mort / Los héroes tenemos cita permanente con la muerte”. És el contrapunt humorístic i sarcàstic al drama de la guerra.
La reposició d’Ella i els Arquitectes, a La Seca Espai Brossa s’ha deixat pel camí l’ironia sobre la guerra del 1714 i ha apuntat més cap als moments polítics actuals. S’ha deixat en algun racó les facècies entre catalans i francesos que es llancen en René i en Jeroni. Tot plegat fa que les escenes quedin més deslligades i la història sigui més difícil de seguir.
Un muntatge que ens parla de la inutilitat de les guerres. Com ens diu Àurea, les úniques que hi surten guanyant, són les mosques.
