El Casino de l’Aliança del Poblenou és un lloc on poder gaudir, de tant en tant, de teatre amateur. Un teatre fet amb molta il·lusió, robant moltes hores de son i, sobretot, amb molta empenta i ganes. Els actors, sovint, són gent aficionada que hi dedica hores que no té per tirar endavant projectes que els engresquen.
Aquest cap de setmana hem pogut veure Francoenstein, un muntatge amb text i direcció de Guillem Cuxart, que ens ensenya amb un bon raig d’humor agre, però sense rancúnia, que a Espanya, la dictadura va passar una mà de pintura democràtica per damunt de tot, i ja va semblar que era un país democràtic. Quaranta anys més tard d’aquella mà de pintura, tot està escrostonat i la dictadura que sempre ha estat allà a sota, comença a mostrar-se sense vergonya.
Francoenstein, una obra de teatre amateur al Casino de l’Aliança
Divuit actors amateurs han donat vida a tots els personatges… que passen des de la mestra que s’ha graduat a la Universidad Juan Carlos I, Primo de Rivera, la periodista de programes escombraries, els CDR granadets, el socialista que no ho és tant, una Marta Sánchez desubicada… fins a un Franco ressuscitat que ens dona una darrera sorpresa i una Pepa Rubianes que és una meravella. Potser la dictadura va quedar tapada per la mà de pintura dolenta de la democràcia…. però el rovell i altres amenaces estan fent forats allà on ningú no s’ho esperava.
“És la nostra esperança!”
Un espectacle que té moments de música en directe, que és molt més del que fan altres teatres més grans i amb més pressupost. Una escenografia molt minimalista permet recrear les diferents escenes.
Francoenstein és un muntatge amb un text ple de bromes agres, crues, sarcàstiques… i sovint amb una ironia molt fina que ho remata tot. Un text que pregunta directament als espectadors i els fa mirar-se en un mirall que ens torna una imatge molt lletja… No és que el mirall no funcioni bé, és que nosaltres preferim mentir-nos a assumir la realitat.
Francoenstein és un muntatge de teatre amateur que té un molt bon text de base. És una llàstima que només estigui dos dies al teatre. Muntatges com aquests, que ens fan pensar i fer-nos preguntes, són molt necessaris.
- El millor de l’obra: el text.
- El pitjor de l’obra: el ritme. En alguns moments queda molt aturat en el canvi d’escenes, però el teatre amateur no sempre disposa dels mitjans del teatre professional… per tant, no ho tingueu en compte.
