Valoració: 8 sobre 10
El teatre Gaudí porta Juguem a la veritat, una comèdia d’Eric Assous premiada amb un Molière. Una comèdia on el text és un puntal bàsic que exigeix una interpretació plena de matisos.
Un matrimoni que ja té uns anys, en Pere i la Joana. Un jardí, un dia tranquil. I, de sobte, la Joana vol jugar a un joc: el joc de la veritat. Vol que en Pere sigui sincer i li digui quantes aventures ha tingut en els darrers anys.
A partir d’aquí, el text juga amb les mirades, les frases a mig dir, les insinuacions, les intuïcions…
“De vegades, dic coses interessants”.
Juguem a la veritat, una comèdia que arriba al Teatre Gaudí
En Pere no es queda enrere i retorna la pregunta a la Paula, com si estiguessin jugant al tennis. I la Paula s’enganxa al joc de mirades, frases a mig dir, insinuacions i intuïcions…
“He dit tot el que podia dir. I ara, s’ha acabat!”
L’aparició del millor amic del Pere, en Manel, fa que la situació perdi l’equilibri fràgil que encara mantenia. El joc d’un a un entre la Paula i el Pere, es desequilibra amb en Pere, que sembla que ara juga amb un, ara juga amb l’altre.
“Deixa’l tranquil. No pot evitar-ho. T’estimo.”
El text juga amb alguns tòpics home/dona. L’home que és com és i això ho justifica tot, la dona manipuladora. L’home triomfador que ho té tot, la dona que estima malgrat tot, l’amic poca cosa que té cops amagats… malgrat això, els diàlegs són fluids i àgils, i es manté la intriga del final que ens deixa a tots amb el dubte.
“Nosaltres, les dones, tenim el poder de fingir.”
Personatges ben definitis i caracteritzats
L’escenografia és senzilla: el jardí de casa del Pere i la Joana. No cal més escenari. En Pere i la Joana van vestits de blanc, com en un dia d’estiu. En Manel duu una roba més avorrida i fosca. En Pere i la Joana són dos personatges triomfadors, que gaudeixen de la vida i del que tenen, en Manel, no.
En Pere i en Manel són com dos cow-boys de pel·lícula en un duel que no sembla que s’hagi d’acabar mai: posat en alerta i sempre mantenint una distància de seguretat. Metres, la Joana, es manté a part, observant el duel, amb molta ironia.
Iraida Sardà (Joana), Lolo Herrero (Pere) i Màrius Hernández (Manel) fan una interpretació molt correcta, que fuig de les exageracions. Cal agrair l’esforç d’Iraida Sardà: el dia que vam veure l’obra, estava completament afònica i, malgrat tot, l’obra no es va suspendre. Amb un fil de veu va aconseguir donar molta vida al seu personatge.
Lolo Herrero dóna molt bé el seu paper de triomfador una mica fatxenda. I en Màrius Hernández fa que el seu Manel sigui apocat i fracassat, però no una caricatura. És nota la mà ferma de Ricard Borràs.
La música és un encert, amb un txa-txa-txa sobre els grans amors de la historia i, especialment adequat, “¿Y quién es él?”.
Una obra amb un gran rerefons
Juguem a la veritat és una comèdia que té més fons del que sembla a primer cop d’ull. No és una comèdia per riure amb grans riallades, sinó per anar fent somriures… de vegades, per la comicitat d’alguns diàlegs, de vegades, amb complicitat amb algun dels personatges.
Juguem a la veritat, al teatre Gaudí, ens farà somriure més que riure i, malgrat que és una comèdia, ens pot deixar un regust amarg.
“Aquest misteri és la meva força i no afluixaré, amor meu.”
