Nota: 9 sobre 10
La Sala Atrium ens presenta un muntatge on la tendresa i la imaginació són el centre de tot: Khâlid, l’heroi cosmològic.
Khâlid, una nena de cinc anys, viu en una ciutat de Síria, enmig de la guerra. I malgrat els horrors que hi ha al seu voltant, és capaç de fer volar la imaginació i no veure tot el que l’envolta.
Khâlid somia amb ser astronauta. Malgrat un entorn hostil on una nena, una dona, no té massa possibilitats.
“Les dones no poden ser astronautes.”
El seu pare, que li va posar un nom de nen, Khâlid, malgrat que ella és una nena, és el puntal que li obre els ulls al món, que li dóna ales a la imaginació i que intenta protegir la innocència de la seva filla per damunt de tot.
“L’espai no fa soroll”.
Un gran treball actoral a Khâlid, l’heroi cosmològic
En aquest muntatge, dues actrius, Aina Balasch i Adriana de Montserrat, ens interpreten Khâlid d’una manera que, a estones, sembla que Khâlid faci sorgir una amiga imaginària del no res amb qui comparteix les seves aventures. La imaginació de Khâlid és infinita i li fa trobar aventures i bellesa allà on només hi ha destrucció i horror.
“la Lluna s’ha enfadat i m’ha caigut a sobre.”
Aina Balasch i Adriana de Montserrat fan un gran treball. No veiem dues dones adultes, hi veiem una nena petita, que es mou com una nena petita, que parla com una nena petita… les dues actrius aconsegueixen que oblidem que són dues actrius. Només hi veiem Khâlid.
L’escenari, un desert de sorra. Un món àrid i dur que sembla la superfície lunar que tan desitja veure la Khâlid. La terra pot ser la Lluna si hi posem una mica de part nostra.
La música i els efectes sonors, en directe. Cal insistir-hi: és un luxe que aplaudim. La música en directe sempre és una meravella. La combinació de teatre i música en directe fa que els muntatges estiguin plens de vida, de matisos, de detalls. La música enllaunada, per bona que sigui, li treu tota l’espontaniïtat. Un aplaudiment per a la Sala Atrium i la música en directe.
“Com puc saber què és mentida i què és veritat?”
Un text carregat d’imaginació i de subtext
El text d’Helena Gràcia sap copsar el món imaginatiu d’una criatura de cinc anys, on res no és el que sembla i tot pot ser diferent. La seva direcció ha construït un món imaginat dins d’un món real, de manera que, sovint, el món imaginatiu supera al món real i el fa desaparèixer. És la força de Khâlid. Unes motxilles, unes joguines i uns cascs… Helena Gràcia recrea el que veiem en les criatures petites: que, amb ben poca cosa, són capaces de crear móns infinits… móns on la imaginació mana i on tot és possible.
Khâlid, l’heroi cosmològic és una denúncia a la guerra, a l’estupidesa dels conflictes bèl·lics. També és una bufetada ben donada, que ens fa veure i viure una realitat molt llunyana… però molt terrible, i que és la realitat de la gent que viu enmig d’una guerra que ni l’ha demanada, ni la vol. La Sala Atrium ens fa viure allò que viuen molts nens avui, ara, cada dia. Khâlid, l’heroi cosmològic és un espectacle ple de tendresa… i ple de dolor.
“La imaginació sí que és real. I jo tanco els ulls i hi veig.”
Khâlid, l’heroi cosmològic és aquesta mena de teatre tan necessari que ens impacta i ens revolta.
“Sota terra no fa ni fred ni calor.
Subscric totalment!!!