Per Nicolás Larruy
Amb un programa variat, que barrejava cançons interpretades pel cor, per l’orquestra, o per tots alhora, la vetllada va començar amb molta empenta. La primera part d’aquest concert a Barcelona va estar dedicada a música nord-americana, religiosa o tradicional, va tenir un gran nivell, tant en la part coral com en la part orquestral. Tanmateix, la intervenció d’una solista a “He’s gone away”, no va aportar res a la cançó.
La segona part, en què van voler afalagar el país d’acollida, va estar dedicada a cançons espanyoles i cançons sud-americanes. A partir d’aquest moment, el nivell va anar de baixada. El cor ja no cantava amb tanta uniformitat i era difícil diferenciar les diferents veus.
La interpretació de la orquestra va mantenir força el seu nivell però es notava que hi faltaven hores d’assaig. Un guitarrista tocant una guitarra espanyola va ser l’intent d’arribar al públic però no tenia prou nivell. Per començar, quan es canta en una llengua diferent de la pròpia, cal intentar pronunciar-la bé. No es tracta de deixar anar el text, es tracta de fer-ho bé. La cançó extra que ens van oferir – “Guadalquivir” – , cantada per quatre solistes que les veus no lligaven gens. Semblava que els havien triat més per la possible fluïdesa parlant en castellà, que pels timbres de veu.
En les cançons on els arranjaments havien creat un cànon (“Bell of silence”, “Mata del anima sola”), les diferents veus es trepitjaven i en lloc d’un conjunt de veus, cantant a diferents tons i ritmes, en alguns moments se sentia un guirigall i la melodia quedava tapada per les veus.
Ens quedem amb la primera part d’aquest concert a Barcelona que va mantenir un bon nivell de qualitat, i intentarem oblidar la segona. Està bé fer venir corals d’altres països, perquè és interessant veure què fan en altres llocs. Però, s’ha de saber triar i portar corals amb nivell.
