Nota: 8,5 sobre 10
Un emprenedor «creatiu» enamorat de l’amor, un terapeuta deprimit, una dona poderosa, una treballadora amb problemes… Quatre personatges que es mouen entre situacions rutinàries que, gràcies al text, es converteixen en situacions absurdes però que, malgrat l’absurditat del moment, malgrat l’excepcionalitat, es converteixen en situacions molt normals, com si res del que passa en escena no pogués ser d’una altra manera.
– Bon dia, tinc un problema?
– Digui.
– Estic enamorat.
– I això és un problema?
En Sergi Belbel ha creat un text que juga amb el llenguatge i fa que les paraules se surtin de mare i acabin dient més del que realment volen dir. Frase rere frase, el text va fent girs que, de bell antuvi, semblen increïbles… però que estan tan ben fets, que els acabem assumint com si no poguessin ser d’una altra manera.
Jocs de paraules, jocs d’imatges, jocs amb les expressions i les maneres de dir fan que aquest muntatge sigui molt divertit.
De quantes maneres es pot dir la frase:
Digui al cuiner de part meva que aquest gelat de maduixa és el més deliciós que he tastat en la meva vida.
Un muntatge que ens vol fer riure, i ho aconsegueix. No hi ha res més al darrere, no hi ha cap missatge subliminal, ni cap intenció de què sortim del teatre plantejant-nos grans dilemes ni preguntes transcendentals. Tot i que, de vegades, s’escapa alguna frase que en fa ressonar les neurones al cap.
De vegades, l’explicació de la vida resulta més intensa que la vida mateixa.
Enric Cambray, Roc Esquius, Gemma Martínez i Núria Sanmarti es diverteixen en escena i ens fan petar de riure. Tots quatre ens fan participar del joc dialèctic i d’una posada en escena d’un rosa brillant, que tot ho impregna. La direcció de Belbel és àgil i trepidant, amb un primer acte que és absolutament excepcional.
Tant és així, que potser cal veure Les Roses de la vida dues vegades, perquè els riures no ens deixaran sentir bé tot el diàleg i val la pensa no perdre’s ni una frase, ni una exclamació.
Un homenatge al cinema, un homenatge a la literatura clàssica infantil catalana (Pitus) o al manga més actual (El rei dels pirates, Rufi), als clàssics llatins, i a Mercè Rodoreda. Una barreja que parla una mica a tothom, on cadascú hi trobarà el seu referent.
Les Roses de la vida, a la Sala Barts, és un divertiment ben fet. I un recordatori de què la vida, cal viure-la amb ganes, amb alegria, sense por.
