El Festival de Théâtre en Français de Barcelona ha començat amb molta empenta. Els espectacles generen tanta expectació que les entrades s’exhaureixen cada dia… i les expectatives es compleixen. Els muntatges que s’han presentat fins ara han estat de gran qualitat.
Désaxé. Institut Français de Barcelona.
Un muntatge basat en un text de Hakin Djaziri, creat sota el paraigües de l’Institut Français, que ens parla d’un tema molt llunyà i molt proper alhora: el jihadisme.
La història d’un noi que ha de fugir del seu país, ara ocupat pels integristes, i va a viure a França. Allà es troba amb les contradiccions del món occidental i amb el consol del fonamentalisme del qual va fugir quan era petit. L’home creix en un entorn hostil, malgrat tenir una família que li mostra un altre camí.
A Désaxé ens trobem un text que presenta les coses tal com són. No pretén jutjar res. Les coses passen així i ja està. Hakim Djaziri fa servir part de la seva pròpia experiència per explicar el procés que segueixen molts joves per decantar-se pel jihadisme. El text no deixar de ser una crítica a un món que vol i dol… per un costat vol ser obert, acollidor, tolerant… i per l’altre, crea guetos on es desentén de tot el que hi passa… una crítica amb un tel de tristesa.
El text és també un poema d’amor als pares que, passi el que passi, sempre són amb els fills.
L’escenari és gairebé buit. Un teló translúcid negre al fons fa que les escenes que hi passen, quedin emboirades. Formen part dels records i ja no són la realitat, són el passat. Són escenes fugisseres, curtes. I sempre deformades pel teló negre que no permet distingir-ne bé els detalls. L’atrezzo es completa amb un parell de cadires. No cal res més.
Hakim Djaziri és “l’home”. L’acompanyen Florian Chauvet i Leila Guérémy, que fan tots els papers secundaris: la mare, el pare, el “cheik”, l’amic, la dona… Un complement del vestuari fa que vagin apareixen els diferents personatges. El text fa la resta. Quentin Defalt signa la direcció d’aquest muntatge que es mou entre el que és real i el que són els records.
Desaxé és un text molt dur. I, malgrat tot, és un text optimista. La fe en els pares és més forta que qualsevol altra fe.
06-07/02/2019 La magie lente. Dau al Sec.
A La Magie Lente, Benoit Giros es posa en la pell del Sr. Louvier i del seu psiquiatra. Som en un congrés i nosaltres, el públic, ja no som el públic d’un teatre, som els assistents al congrés. El psiquiatra ens introdueix el cas del Sr. Louvier, un home a qui van diagnosticar esquizofrènia fa deu anys però que no acaba de trobar el seu equilibri. Per això ha canviat de metge.
La nova teràpia farà sortir a la llum records que el Sr. Louvier havia tancat en el fons del seu cervell. Un sistema de protecció que tenim els humans: el cervell és capaç “d’oblidar” allò que ens pot fer mal, i ho tanca en algun racó perquè no hi tinguem mai accés. Però, de vegades, encara que el record quedi tancat, la ferida resta oberta i ens acaba afectant. El Sr. Louvier haurà d’anar a buscar els seu records tancats i obrir la caixa de Pandora per poder tancar les seves ferides.
L’escenari és fred, gris, fosc. De tant en tant, una mica d’ambientació musical que sembla trencar la fredor però sense arribar a aconseguir-ho. Benoit Giros va vestit amb americana i pantalons grisos, adequat a un entorn professional… som en un congrés, no ho oblidem!
Tant si es posa en la pell del psiquiatra com si es posa en la pell del Sr. Louvier, la seva interpretació és molt freda i distant. Això, que podria ser un entrebanc en un text tan commovedor i emotiu, fa que empatitzem encara més amb el Sr. Louvier. Una interpretació més apassionada hauria distorsionat els fets. El distanciament fa que les paraules se’ns clavin com sagetes… i el que explica el Sr. Louvier ens fa mal. Mal de debò. I ens donen ganes de saltar a escena, abraçar-lo i plorar.
La Magie Lente és un text ple d’emoció que en Denis Lachaud ha posat en escena amb gran intel·ligència. Un muntatge que aconsegueix que el públic s’emocioni fins al moll de l’ós.
Pas pleurer. 08/02/2019. Institut Français de Barcelona.
Pas pleurer és un muntatge que es basa en la novel·la del mateix nom de Lydie Salvayre. Una novel·la que explica la història de la seva mare, una dona que va fugir de La Fatarella després de la Guerra Civil i va anar a viure a França.
A escena hi trobem Montse, la mare, i en Josep, el seu germà… a més d’altres personatges que hi apareixen breument. Josep torna al poble carregat d’il·lusions i paraules grandiloqüents que exalten a tothom… fins i tot a la Montse, que acaba marxant a Barcelona per viure el moment de canvis que està patint el país. La guerra és a tocar. La veu de la Montse es barreja amb la veu de Georges Bernanos. Montse no vol recordar aquells anys, l’horror, la guerra. Georges Bernanos, en canvi, ho descriu amb tota mena de detall.
Anne Monfort dirigeix aquesta adaptació que interpreten Anne Sée i Marc García Coté. El muntatge barreja francès, català, castellà, franyol… i això li dona una vida inusitada. Cada personatge té la seva llengua, com un signe d’identitat més. Els dos intèrprets saben passar d’un a l’altre i donar a cada personatge uns trets característics i, malgrat tants canvis, podem seguir la història i hi endevinem l’emoció de cada situació.
Perquè Pas pleurer, malgrat l’esforç que suposa l’adaptació d’una novel·la, no acaba d’arribar. Intuim que el text té molt més: més por, més exaltació, més alegria, més tristesa… però el muntatge queda molt fred. El públic que només era francòfon, a més, es va quedar sense saber què diuen els personatges quan no parlen en francès, perquè la sobretitulació només era del francès al català, i no a la inversa.
La idea d’inserir un vídeo al final, per mostrar-nos el retorn de Montse a Barcelona, és una bona idea… però el vídeo és massa llarg i va fer que la gent desconnectés del que passava a l’escenari.
Pas Pleurer és una molt bona idea. Un muntatge que, potser, només necessita una revisió per arrodonir-lo.
Reconstitution. 09/02/2019. Institut del Teatre.
A Reconstitution, Vero Dahuron i Guy Delamotte són Vero i Guy, una parella que es troba en una nau industrial, un local enorme… un teatre?… per intentar reconstruir i refer el moment en què es van conèixer, en un intent de recuperar un record bell i poder-lo viure i reviure.
Però en Guy i la Vero fa anys que no es veuen. Han viscut vides separades i diferents durant molt de temps. El Guy i al Vero d’ara no tenen res a veure amb el Guy i la Vero del moment en què es van conèixer.
La vida que van passar junts els ha deixat ferides. Algunes estan tancades. D’altres no sembla que s’hagin de tancar mai. Hi ha encara massa retrets a fer-se, massa coses que no s’han dit i que es volen dir. Hi ha encara massa brutícia a dins perquè cap d’ells no ha fet neteja. Aconseguiran que aquesta brutícia no afecti a la reconstrucció del seu primer record junts?
El text de Pascal Rambert és un d’aquells textos que sembla que no diguin res. Semblen una conversa casual, per passar l’estona… però no és així. En Guy i la Vero, que comencen gairebé vergonyosos, com dos adolescents que s’acaben de conèixer, aviat treuen l’artilleria i s’ataquen l’un amb l’altre, amb frases que semblen anodines però que van carregades de recriminacions. La conversa sembla un mar en calma… que, per sota la calma, és plena de corrents perillosos.
L’escenari és un espai buit amb els estris que ells han portat per poder passar el dia i fer la seva reconstrucció: taules, mànega, fogonet, menjar i beure, espelmes, caixes plenes de records… qualsevol cosa que creuen que els podrà ajudar.
La direcció de Pascal Rambert és molt acurada. No hi ha sobreactuació, no hi ha moments que ens descol·loquin… les coses passen com han de passar.
Guy Delamotte i Vero Dahuron són ells mateixos però no ho són. El text no parla d’ells… però sí que ho fa. D’ells i de tots nosaltres. Tots tenim moments per reconstruir. Guy Delamotte i Vero Dahuron tenen molt de nosaltres.
Reconstitution és un mirall on ens hem de mirar. Teatre que parla d’allò que és petit per fer-ho universal. Una tragèdia grega de petit format.
